Avui juga la nostra selecció

El Barça el dis­sabte pas­sat va dei­xar el pavelló de Cata­lu­nya dalt de tot. Una fita insu­pe­ra­ble, una gesta que mai ningú no ha acon­se­guit. Si som sin­cers, cal dir que ningú ni tan sols ho havia somiat. Un tri­omf fet amb juga­dors del plan­ter i amb l'espe­rit espor­tiu més diàfan i pur. Han pen­sat que, en una Cata­lu­nya inde­pen­dent, tots aquest nois, i poca cosa més, farien rea­li­tat ser una de les millors selec­ci­ons del món? Aquesta és l'aposta. Fer que la selecció sigui ofi­cial, que una per­sona amb espe­rit de tre­ball, com­promís i cata­la­ni­tat com Guar­di­ola en sigui el selec­ci­o­na­dor, sinó ell mateix. Em sem­bla bé que Cruyff doni aquest plus de pres­tigi i conei­xe­ment inter­na­ci­o­nals, però la millor de les publi­ci­tats és la lega­li­tat, la llei, el dret de ser igual com qual­se­vol, el dret a com­pe­tir de forma ofi­cial. Ni més ni menys. Sem­bla difícil omplir el camp. És pos­si­ble, la gent no és xim­ple i ja no s'empassa les rodes de molí. Ja hi ha hagut el suport de la soci­e­tat, dels juga­dors i també, de manera prou sor­pre­nent, fins i tot de la premsa més vari­ada. Però no hem vist el suport de veri­tat, l'explícit i mani­fest, dels par­tits que a Madrid i aquí tenen el poder a le seves mans. Ara des del PSOE, i abans des del PP, es riuen del suport majo­ri­tari que la població de Cata­lu­nya reclama per l'ofi­ci­a­li­tat de la nos­tra selecció. No hi fa res, des de l'èxit de la Pla­ta­forma pel Dret a Deci­dir, el suport a la qual, d'una ter­cera part de la gent amb dret a vot, tenint-ho tot, tot, en con­tra, és un tri­omf de la il·lusió i dels votants, fins a la tos­su­de­ria de voler jugar amb els nos­tres juga­dors, no es pot fre­nar la volun­tat democràtica d'un país. Cruyff, com a holandès-català, sap que, sense la deter­mi­nació de treure's de damunt els ter­cios, encara serien súbdits cas­te­llans, de la mateixa manera que incita al joc, per les decla­ra­ci­ons que s'hi afe­geixi tot­hom. Els dub­tes naci­o­nals són per a qui vol ser manat, i els cata­lans ja érem lliu­res abans que Cas­te­lla arribés al Tajo.