Un any irrealment real

Quan el Barça va gua­nyar la Cham­pi­ons a Wem­bley ens sem­blava que ja havíem fet el cim i que aquell any de doblet blau­grana lliga-Cham­pi­ons amb postres olímpi­ques seria ini­gua­la­ble per a la moral col·lec­tiva. No es tracta de com­pa­rar, però el Barça va fer un altre doblet lliga-Cham­pi­ons amb Rijka­ard que, venint d'una altra lliga, també ens va enfor­tir l'orgull. Però això del 2009 ha estat tan diabòlica­ment bonic, que de tant esti­rar la uto­pia l'ha fos –que no confós– amb la rea­li­tat. En aques­tes dates em sol entrar la nostàlgia i penso que, posats a desit­jar impos­si­bles, vol­dria atu­rar el temps amb pre­tex­tos com no fer-me més gran i baja­na­des per l'estil. Aquest cop tinc sis raons molt pode­ro­ses per treure la pila del rellotge abans de demà a la mit­ja­nit i con­ti­nuar amb la boca mig oberta i les baves rega­li­mant men­tre el meu cap pro­jecta a més velo­ci­tat de la que vol­dria aquest sis de sis ino­bli­da­ble que comença el 2 de maig pre­nent el Ber­nabéu amb el 2-6 i acaba el 19 de desem­bre amb el sisè títol. Pel mig, Ini­esta a Stam­ford Bridge, Eto'o i Messi empe­ti­tint el tot­po­derós Manc­hes­ter a Roma i Pedro a Abu Dhabi, que acon­se­guei­xen que alguns com­panys de feina pen­sin seri­o­sa­ment que em convé una visita al cardiòleg (hi ha qui pensa que seria millor un psi­quia­tre).

Massa? Segur. Irre­pe­ti­ble? Pro­ba­ble­ment. Con­ver­tir en male­dicció bíblica un fet tan irre­fu­ta­ble com que més amunt del cim no hi ha res i per això mateix només es pot rodo­lar cap avall és un mal plan­te­ja­ment i un mal viure. Si això ho pensés Guar­di­ola i s'ho apliqués, no reno­va­ria, no entre­na­ria mai més cap equip, arre­ple­ga­ria dona i cri­a­tu­res i se n'ani­ria a fer d'ermità a dalt dels cin­gles de Taver­tet, des d'on podria con­tem­plar l'equi­li­bri poètic de la plana de Vic i el poble de Roda de Ter, font de ple­ni­tud intel·lec­tual i espi­ri­tual.

Jo no penso caure en el parany. Si mai tor­nem a gua­nyar tant, pen­saré que hi ha un ele­git que viu entre nosal­tres –per què dian­tre no tro­bem algú tan bri­llant perquè guiï els desig­nis del poble català?– i si no gua­nyem tam­poc no serà cap drama perquè de pri­mer només n'hi ha un i al dar­rere en que­den vint, qua­ranta o sei­xanta. I és que, a part dels títols i les copes, hi ha una arrel més pro­funda, més sen­ti­men­tal, més iden­titària, que és la que aglu­tina mili­ons de per­so­nes de tot el món al vol­tant d'una iden­ti­tat, d'un model fut­bolístic que es dis­tin­geix pel bon gust, per l'exqui­si­desa en el tracte amb la pilota, gua­nyi o no gua­nyi. Tan cert com que en la satis­feta Cata­lu­nya blau­grana hi ha cen­te­nars de milers de cata­lans que fri­sen per arren­car el full de demà del calen­dari i espe­ren que el 2010 obri el pas a una nació més rica però, sobre­tot, més plena. És la nos­tra para­doxa, una para­doxa que hem de llui­tar per era­di­car.