De la Rosa i el «baby boom»

L'esport d'alta com­pe­tició no sem­pre segueix les regles del mer­cat de tre­ball, però algu­nes sí. Fa anys i panys que les grans cor­po­ra­ci­ons, bancs, cai­xes i mul­ti­na­ci­o­nals pre­ju­bi­len gent als 52 anys per fer més astronòmics els seus bene­fi­cis –maleïts siguin, entre empre­ses i governs m'estan esca­ti­mant la meva jubi­lació– i els subs­ti­tu­ei­xen per joves que accep­ten tre­ba­llar més, en pre­cari, si cal, i cobrant la mei­tat. De plu­sos i anti­gui­tats, ni en par­lem. La reno­vació gene­ra­ci­o­nal que ha vis­cut la F-1 ha estat moti­vada per raons més aviat d'imatge, per cap­tar adep­tes en els seg­ments de població més jove, poten­ci­als segui­dors amb molts anys de fide­li­tat al davant, perquè el que és jove ven, és el futur. Mal­grat aquest punt de par­tida inqüesti­o­na­ble, no crec que ningú pugui dis­cu­tir que Kubica, Hamil­ton, Vet­tel o Buemi cobra­ven i cobren menys que Ralf Schu­mac­her, Coult­hard, Ville­neuve o Räikkönen. Alguna cosa d'això també hi ha.

La tor­nada de Mic­hael Schu­mac­her i la recu­pe­ració per a les cur­ses de Pedro Martínez de la Rosa no sig­ni­fi­ca­ran una marxa enrere. Són dos casos pun­tu­als que coin­ci­dei­xen en el temps, però que difícil­ment mar­ca­ran tendència. No hi vul­guem veure el reflex de l'allar­ga­ment de la vida labo­ral que ens vati­ci­nen als que no arri­bem als 50. Schu­mac­her torna perquè vol, perquè ha estat el millor, perquè si té un bon cotxe donarà més guerra de la que la majo­ria s'ima­gina i perquè set títols són una pas­sada i ho jus­ti­fi­quen tot, però al mateix temps són una gran pressió per a un mite que ara es juga aquesta con­dició a una carta en una aposta que, si no li hagués de sor­tir bé, ja no plan­te­ja­ria.

Per la sin­gu­la­ri­tat del retorn del Kai­ser encara pren més rellevància que un equip no pas dels últims (Sau­ber) hagi apos­tat per un pilot de 39 anys que en fa qua­tre que no com­pe­teix (De la Rosa) perquè evo­lu­ci­oni i faci córrer els mono­pla­ces hereus de l'equip BMW. Creia tant en ell Peter Sau­ber que, fins i tot, s'ha hagut de plan­tar davant de Fer­rari, que li volia ados­sar tant sí com no Fisic­he­lla a l'acord de cessió de motors. De la Rosa és un grandíssim pilot i això no es perd per haver estat uns anyets sense com­pe­tir. Si l'equip l'encerta amb el cotxe, ell l'aca­barà de posar al punt i si troba la velo­ci­tat que tenia quan va subs­ti­tuir Mon­toya a McLa­ren, tindrà una tem­po­rada per dis­fru­tar i com­pe­tir sense haver de pre­o­cu­par-se de si l'equip tro­barà diners per pre­sen­tar-se a la cursa següent. Sau­ber tenia un gra­pat de pilots –d'aquests que diuen que són el futur i que sovint dipo­si­ten aquest futur en una maleta plena de diners– fent cua a la porta. No els va ni tenir en compte. Fit­xar un pilot jove –i de pro­cedència exòtica, si pot ser– és seguir la moda i, diuen, ser­veix per obrir nous mer­cats. Però De la Rosa és una excepció fantàstica.