Toni Corominas

Fa un temps, quan el con­sum d'esports el dosi­ficàvem més, entre altres motius perquè no hi havia tele­visió i no hi havia la pro­fes­si­o­na­lit­zació d'ara i per tant els espor­tis­tes no tre­ba­lla­ven cada dia, la majo­ria de com­pe­ti­ci­ons tenien uns esce­na­ris i actors més fàcil­ment iden­ti­fi­ca­bles i per tant més fami­li­ars. Avui, tot i l'allau d'infor­mació que rebem sobre qual­se­vol esde­ve­ni­ment, és pos­si­ble que des­co­ne­guem la iden­ti­tat o fins i tot l'existència de tot un seguit de pro­ta­go­nis­tes. L'altre dia, veient un par­tit de selec­ci­ons em fixava en les per­so­nes que seien a la ban­queta al marge dels juga­dors i reco­nec que hau­ria estat incapaç de conèixer el nom, i fins i tot l'ocu­pació, de cadas­cun d'ells.

Abans, els per­so­nat­ges secun­da­ris o auxi­li­ars tenien nom i cognom i fins i tot els aplau­dien. Recordo quan els mas­sat­gis­tes sal­ta­ven al camp, gai­rebé com si esprin­tes­sin en una cursa de 100 metres fins on hi havia el lesi­o­nat, els espec­ta­dors aplau­dien amb entu­si­asme. Els afi­ci­o­nats sabien que es deien Àngel Mur o Pepe Gui­jarro i se'ls esti­ma­ven. Com esti­ma­ven també en Min­gui­llon, l'empleat del Barça que sal­tava, amb un estil molt pecu­liar, a asse­car el par­quet xop de suor del Blau­grana. Avui l'atenció mediàtica, i per tant la dels afi­ci­o­nats, se cen­tra exclu­si­va­ment en els juga­dors, el tècnic i el pre­si­dent. Dels altres se sap que hi són però són gai­rebé anònims.

Aquesta set­mana hem cone­gut la mort de Toni Coro­mi­nas. Per aquells que, com deia a l'inici d'aquest arti­cle, con­sumíem esports assa­bo­rint-los fins a sucar tot el pa del plat, Toni Coro­mi­nas era un per­so­natge fona­men­tal en qual­se­vol dels par­tits de ten­nis que veiem en aque­lla tele en blanc i negre a la pista cen­tral del RCT Bar­ce­lona, bé fos la Copa Davis o el Godó. Coro­mi­nas, sem­pre ves­tit de blanc, amb pan­taló llarg per no con­fon­dre a ningú i amb un Fred Perry blanc, imma­cu­lat com mana­ven els cànons tennístics de l'època, era aquell per­so­natge que per­me­tia iden­ti­fi­car l'esce­nari, la pista del Ten­nis Bar­ce­lona, i sobre­tot la seri­o­si­tat i garan­tia d'un espec­ta­cle en què res podia fallar. Era una de les ico­nes més carac­terísti­ques d'aque­lla pista que en deien talismà. Aquesta set­mana quan vaig saber la notícia de la seva mort, em vaig voler ima­gi­nar la pista cen­tral del Ten­nis Bar­ce­lona sense ell. Era com si hi faltés la cadira del jutge, o la xarxa, o els nois i noies que recu­llen les pilo­tes.

Toni Coro­mi­nas feia que tot fun­cionés com un rellotge. Només la seva presència ja donava cate­go­ria al que s'estava jugant a la pista. Tinc la sen­sació que avui l'esport l'hem pro­fes­si­o­na­lit­zat tant que hem per­dut la capa­ci­tat de valo­rar un entorn, del qual Toni Coro­mi­nas podia ser un exem­ple. De fet forma gai­rebé part de l'espec­ta­cle. Com en Calzón a l'Espa­nyol, o en Manel Vic a la mega­fo­nia del Camp Nou per posar altres casos.

Es tracta d'aque­lles per­so­nes que d'alguna manera també huma­nit­zen l'esport. Em pre­o­cu­pa­ria que els oblidéssim i que penséssim que avui en unes com­pe­ti­ci­ons tan pro­fes­si­o­na­lit­za­des ja no cal tenir gent com en Coro­mi­nas.