Alt voltatge al Camp Nou

Com el blanc i el negre, Lau­rel & Hardy o Zipi i Zape, el món del fut­bol és un món de con­tras­tos accen­tu­ats fins a la defor­mació a causa les pas­si­ons, altes i bai­xes, que gene­ren els resul­tats, les victòries i les der­ro­tes. El gris era una con­questa difícil la set­mana de l'Arse­nal (4-1) i el Ber­nabéu (0-2), perquè el Barça sem­blava dis­pa­rat a una altra epo­peia pri­ma­ve­ral (lliga i Cham­pi­ons), i ho torna a ser ara, després d'empa­tar a Cor­nellà i per­dre a Milà, perquè es cons­tata que els títols, tots dos, també es poden per­dre. Tan­ma­teix el gris exis­teix, fins i tot pre­do­mina.

L'absència d'Ini­esta, per exem­ple, flota sobre aquest mar de gri­sos, perquè aboca Xavi i Messi a una sobre­dosi d'exigència per man­te­nir el nivell ofen­siu de l'equip i a una sobre­dosi de vigilància –fins i tot jurada– per part dels rivals. La ine­xistència d'Henry també viatja a la deriva pel mateix oceà, perquè amputa els recur­sos ofen­sius que ja s'intuïen reduïts quan l'estiu pas­sat es per­se­guia Ribéry. I si con­ti­nuem nave­gant per aques­tes aigües intermèdies, topa­rem amb les inter­mitències d'Ibra, la irre­gu­la­ri­tat d'Alves, els con­tra­punts erràtics de Bus­quets o el coi­tus inter­rup­tus de Keita després de la copa d'Àfrica.

L'equip de Guar­di­ola ha pas­sat tres pro­ves d'esforç físic i men­tal als camps del Madrid, l'Espa­nyol i l'Inter. Va superar els pals a les rodes de Mejuto al Ber­nabéu, va sor­tir escal­dat del càstig d'Undi­ano a Cor­nellà i va ater­rar d'emergència a causa del sabo­tatge de Ben­que­rença (l'amic de Mou­rinho) a San Siro. Però les casu­a­li­tats arbi­trals tan sols són matèria acu­mu­la­tiva, com els argu­ments dels rivals, siguin més o menys ela­bo­rats.

La clau torna a estar en el mateix Barça, en les seves limi­ta­ci­ons i en com les resol en els pocs par­tits que que­den. Pot fer-ho. Si no pogués no hau­ria arri­bat fins a aquí. I és aquí on els de Guar­di­ola han de posar tots els sen­tits. A Cor­nellà, a l'equip li va fal­tar con­vicció i li va sobrar emo­ti­vi­tat. I, a San Siro, espoli a banda, va fal­tar ofici –sobre­tot amb el 0-1–, va fal­tar tensió i van sobrar regals a un Inter que va tenir via lliure per explo­tar les seves millors armes. Res no està per­dut, però con­ti­nua estant tot per gua­nyar. La sen­sació d'avui és que fa més pujada que fa una set­mana, però quan la mun­ta­nya es fa grossa el més pràctic és no mirar gaire amunt, si pot ser no més enllà del pri­mer pas, i aquest és el par­tit de demà a la tarda con­tra el Xerez.

Minuts valu­o­sos per a Ibra i Abi­dal, des­cans neces­sari per a Alves –les tar­ge­tes no les per­do­nen a tot­hom igual–, reset per a Ser­gio Bus­quets, recu­pe­rar referències, la mobi­li­tat i la velo­ci­tat i apu­jar el vol­tatge al Camp Nou con­tra el cuer com si es tractés del líder. Es tracta, en defi­ni­tiva, de pre­pa­rar el rear­ma­ment fut­bolístic i moral per tenir les màximes pos­si­bi­li­tats de remun­tar la semi­fi­nal de Cham­pi­ons.

En 90 minuts –o 120 si calgués– és per­fec­ta­ment pos­si­ble gua­nyar-se el bit­llet per a la final, però per acon­se­guir-ho les idees han d'estar cris­tal·lines. Tant com per allu­nyar de la ment l'àrbi­tre, l'ofici ita­lo­ar­gentí de l'Inter, el xou habi­tual de Mou­rinho i tot allò que pugui dis­treure els juga­dors blau­grana del seu únic objec­tiu, que és exe­cu­tar el seu pla de joc, ser fidel a la seva per­so­na­li­tat i des­ple­gar la seva supe­ri­o­ri­tat tècnica i tàctica. Quan més importi el fut­bol, més a prop estarà el Ber­nabéu.