Joan Creus

Mai ha estat al cos­tat dels focus. Ni ho ha vol­gut. Mai ha recla­mat cap pro­ta­go­nisme. Ha defu­git els mit­jans de comu­ni­cació amb elegància durant la seva llarga tra­jectòria com a juga­dor. Mai tenia un «no», però pre­fe­ria que la referència periodística fos qual­se­vol com­pany seu. Ell s'ofe­ria com a últim recurs. Amb el seu posat de com qui no vol la cosa està atent a tot. És obser­va­dor. Molt. Estudiós. Molt. Ho ha estat com a juga­dor i sem­pre ha sabut lle­gir els par­tits i valo­rar el que més convé a l'equip. Ara, als des­pat­xos, ha fet el mateix. Li agrada l'esport. En majúscula. És un expert que ha tin­gut durant molts anys una dedi­cació pro­fes­si­o­nal al bàsquet, però hagués pogut ser en qual­se­vol altre esport. Sem­pre ha estat una referència dins la pista i fora del que pre­te­nia el seu entre­na­dor. En el moment que això no va ser així, va pre­fe­rir bai­xar uns quants esgla­ons i tor­nar a pas­sar-ho bé jugant a bàsquet. A la pista i jugant de base, amb la mirada sovint en tenia prou. Ara con­ti­nua mirant. I veient. Joan Creus, direc­tor espor­tiu del Barça de bàsquet, segu­ra­ment no vol­dria lle­gir aquest arti­cle ni molts dels comen­ta­ris que aquests dies s'han fet sobre la seva feina i la seva figura. Ell fa la seva feina. El que ha de fer. Apa­reix en ben poques fotos de les cele­bra­ci­ons de l'Euro­lliga. Sap quin és el seu paper. Sem­pre ho ha sabut. Feia de comen­ta­rista de ràdio i sabia amb tots els ets i tus els sis­te­mes dels equips i les carac­terísti­ques dels juga­dors. Omplia la retrans­missió amb humi­li­tat i dis­creció, però amb una càrrega de conei­xe­ments equi­pa­ra­ble als que tenien en qual­se­vol de les dues ban­que­tes. O pot­ser més. Es pre­pa­rava els par­tits com ningú i amb la sor­presa de més d'un de veure'l amb un micròfon a les mans, ell que sem­pre estava tan lluny dels mit­jans. Va ser la seva gran aven­tura tot just dei­xar la pràctica del bàsquet. I s'hi sen­tia còmode. Comen­ta­ris asse­nyats lluny de les crítiques fàcils. Ter­tulià intel·ligent per fer enten­dre l'esport i els seus valors. Ara se sent còmode dis­se­nyant un equip de bàsquet capaç de gua­nyar i de jugar bé. I de tre­ba­llar amb qui parla el seu llen­guatge. No és difícil. Fa uns anys, no gai­res, cada dia quan feia la bossa per anar a entre­nar-se, al marge de mit­jons, samar­re­tes, saba­ti­lles i altres coses, Joan Creus, sem­pre hi posava ganes d'entre­nar-se. Impres­cin­di­ble. Fins els qua­ranta anys. Ara segur que cada dia con­ti­nua fent la bossa. Segur que hi té dades, vídeos i estadísti­ques de mig món. I ganes, mol­tes ganes de tre­ba­llar.