JUGANT DE MEMÒRIA

EDUARD BOET

Perquè són de l'«Atleti»

Con­fesso que l'Atlético de Madrid és un club que no em cau ni simpàtic ni antipàtic. I això que cada cop que recordo haver anat a fer un par­tit del Barça al Cal­derón no és que el tracte hagi estat pre­ci­sa­ment aco­lli­dor. Això sí, l'equip colc­ho­nero –com m'agrada aquest sobre­nom, que em fa recor­dar aquells mata­las­sos de l'àvia plens de llana amb la funda a rat­lles blan­ques i ver­me­lles o blan­ques i ver­des– sem­pre ha tin­gut bones rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals amb el club blau­grana. Al llarg de la història, entre els clubs hi ha hagut un des­ta­ca­ble inter­canvi de juga­dors com ara Mendoça, Euse­bio, Sali­nas, Julio Alberto i Mar­cos, cap a una banda, i Mar­cial i Reina cap a l'altra. Per no par­lar també de l'hand­bol quan l'Atlético i el Barça eren els domi­na­dors d'aquest esport.

Dels del Cal­derón sem­pre he tin­gut, però, la curi­o­si­tat de conèixer quin és el per­fil tipus dels seus segui­dors. No és fàcil. Com en la majo­ria de clubs hi ha de tot, però a l'Atlético pot­ser hi ha una bar­reja espe­cial. Des dels con­ser­va­dors més radi­cals, que sem­bla que vul­guin retre home­natge per­ma­nent als orígens mili­tars de l'enti­tat, a per­so­nat­ges com Joaquín Sabina, José Luis Garci i San­ti­ago Segura, que es tro­ba­rien a les seves antípodes.

Tam­poc mai n'he tret l'aigua clara de qui­nes són real­ment les seves rela­ci­ons amb els seus veïns del Ber­nabéu. Per exem­ple, els càntics con­tra el Madrid no són tan habi­tu­als a les gra­des del Cal­derón com sí ho són els anti-Barça a Cor­nellà, els anti-Sevi­lla al camp del Betis i els anti­ma­dri­dis­tes entre els afi­ci­o­nats blau­grana.

Sí que crec tenir clar que un dels trets més mar­cats de la per­so­na­li­tat dels afi­ci­o­nats de l'Atlético és el de la fata­li­tat, el que ells ano­me­nen pupas. Un defecte que, curi­o­sa­ment per obra i gràcia d'una ope­ració de màrque­ting, ha arri­bat a con­ver­tir-se gai­rebé en un valor. Una de les coses que més m'han cri­dat l'atenció del club en els últims anys han estat les cam­pa­nyes per cap­tar socis, que fan de la fata­li­tat un valor en posi­tiu. Aque­lles que després la rema­ten amb el lema inter­ro­ga­tiu ins­pi­rat en la pre­gunta que un fill fa al seu pare fidel segui­dor del club: «Papá, por qué somos del Atleti?» El trobo molt encer­tat. Hi veig al dar­rere un mis­satge molt interes­sant. Crec que per­met refle­xi­o­nar sobre aquesta obsessió que tenim massa sovint de voler mos­trar als nos­tres fills només la cara agraïda de la victòria i ama­gar la de la der­rota, però espe­ci­al­ment de com s'hi pot fer front i de l'esforç que cal per superar les adver­si­tats.

Aquest lema s'allu­nya del vic­ti­misme al qual s'aga­fen alguns clubs que es tro­ben en una situ­ació social i espor­tiva sem­blant als del Cal­derón. Tinc la sen­sació que la copa que van gua­nyar dime­cres a Ham­burg i la que pot­ser s'empor­ta­ran aquest dime­cres a Bar­ce­lona són, en part, un premi a aquesta manera de ser. Una manera de ser que no la pot alte­rar ni el més dels esperpèntics ni ambi­ci­o­sos diri­gents que hagi pogut tenir o que pugui tenir l'enti­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Aquest Barça no s’equivoca

Barcelona
 

Una oportunitat d’or

Girona
 
 

Quan érem invencibles

Girona
 

L’1x1 del Valladolid-Barça

 

Dissabte, la ‘final’ a Badalona

BADALONA
 

Gesta del Sant Andreu

barcelona / el pireu
 

El mètode científic

Girona