Crec que ara sí…

1. Barça

No donen crèdit. Els avis no s'ho cre­uen. Encara pen­sen que estan vivint un somni. El seu Barça, aquell d'una lliga cada catorze anys, aquell que només donava ale­gries quan gua­nyava una copa del Gene­ralísimo, ha can­viat. Domina la lliga esta­tal i, mal­grat que aquest any no gua­nyarà la copa d'Europa, és l'autèntic refe­rent fut­bolístic mun­dial. El Barça ha con­so­li­dat el model espor­tiu fins a ser indis­cu­ti­ble: el debat de l'equi­li­bri, dels petits i els grans, del joc pels extrems, de les pre­ferències en l'elecció dels fit­xat­ges… s'ha aca­bat. Tot el bar­ce­lo­nisme està con­vençut que la idea que val és la impor­tada per Johan Cruyff l'any 1988 i feta sublim per Pep Guar­di­ola les últi­mes dues tem­po­ra­des. Al món tam­poc hi ha debat: l'equip que venç acos­tuma a mar­car les tendències, però en el cas del Bar­ce­lona no cal que gua­nyi. Tot ha can­viat, i ara el Barça és el mirall. Vull feli­ci­tar públi­ca­ment el pre­si­dent Joan Laporta i el secre­tari tècnic Txiki Begi­ris­tain per la seva defensa d'aquesta filo­so­fia, per sobre de tot i de tot­hom. I la història d'aquest moment no s'ha aca­bat. Que el pròxim pre­si­dent faci el favor de con­ti­nuar-la…

2. Elec­ci­ons

El 13 de juny hi ha haurà nou pre­si­dent al FC Bar­ce­lona, però també en aquest sen­tit el club blau­grana ha can­viat res­pecte d'altres temps. Per ordre alfabètic de cognoms (perquè ningú s'enfadi), Agustí Bene­dito, Jaume Fer­rer, Marc Ingla, Ale­xis Plaza, San­dro Rosell i Santi Sal­vat són uns pre­can­di­dats d'un altíssim nivell a l'altura del club que volen pre­si­dir, no només per la seva pre­pa­ració per­so­nal, sinó també per la seva imatge. En aquest sen­tit, és bo posar fi a alguns dels epi­so­dis esperpèntics del pas­sat elec­to­ral… És veri­tat que aquest procés serà dife­rent, perquè allò que més interessa al soci, el pri­mer equip de fut­bol, no mereix debat: el model actual ha limi­tat l'interès gene­ral dels socis pel dia a dia de la pre­cam­pa­nya i la cam­pa­nya elec­to­ral. A més, els fit­xat­ges també els farà Joan Laporta, així que el pròxim pre­si­dent tindrà molta feina feta. El Barça, en aquest sen­tit, també ha cres­cut.

3. Desig

I, final­ment, l'últim ele­ment dife­ren­ci­a­dor d'aquest Barça res­pecte a la majo­ria dels ante­ri­ors és que gràcies al què i al com, tot­hom va boig per ser-hi. La rea­li­tat és que el Barça gua­nya i, a més, agrada als afi­ci­o­nats i als juga­dors. Quin fut­bo­lista no vol­dria for­mar part d'un equip com aquest? David Villa ho va dir públi­ca­ment i ja és aquí (avui serà pre­sen­tat ofi­ci­al­ment com a nou juga­dor blau­grana) i Cesc Fàbre­gas també s'ha mullat. No serà sen­zill ves­tir de blau­grana el juga­dor d'Arenys de Mar, però és evi­dent que l'interès d'un mateix per anar aquí o allà acaba decan­tant la balança. No fa gaire temps tot­hom volia ves­tir-se amb la samar­reta blanca, ara els juga­dors volen que la seva samar­reta sigui blau­grana. A Madrid les decla­ra­ci­ons d'aquests dos fut­bo­lis­tes –Villa i Cesc– han fet molt de mal i que ningú dubti que els pas­sa­ran fac­tura en algun moment. Villa i Cesc tenen fam de fut­bol i de victòries, tenen ganes d'aixe­car copes i saben quin és el millor camí per fer-ho. I, a més, diver­tint-se. Aquest és el Barça del 2010, el Barça que volen els fut­bo­lis­tes.