El futbol fàcil

a l'alça

jorge Lorenzo planta cara a Rossi. Comença a créixer la sen­sació que aquest any si Lorenzo no té gai­res cai­gu­des podrà fer ombra al gran Rossi. Per fi, algú que li planta cara i de la manera que ho fa el mallorquí, fins al dar­rer revolt i gua­nyant. Entu­si­asma aquest fet, després d'assis­tir a una altra decepció de Dani Pedrosa que, tot i ser un altre any en el paquet d'aspi­rants, qua­lla una actu­ació amb un pilo­tatge lluny del dels cam­pi­ons.

L'Inter de Milà ha gua­nyat la lliga de cam­pi­ons i se'ns torna a pre­sen­tar el dubte de si val la pena tant d'esforç si al final altres acon­se­guei­xen el mateix premi pel camí més curt i més fàcil. Parlo de l'esforç que sig­ni­fica jugar bé o molt bé a fut­bol i el fet que no sem­pre aquesta aposta reporta l'èxit en forma de tro­feus. Mirem, si no, el Barça, para­digma de la bellesa fut­bolística que s'ha que­dat en segon terme en dues com­pe­ti­ci­ons com ara la copa del Rei i la lliga de cam­pi­ons i que s'ha hagut de jugar la lliga fins al dar­rer par­tit i acon­se­guir 99 punts.

Em quedo més tran­quil després de les parau­les de Louis van Gaal en aca­bar el par­tit con­tra l'Inter al Ber­nabéu, quan pot­ser enra­biat com ens vam que­dar quasi tots els que ens agrada el bon fut­bol va dir-hi la seva i va acor­dar a sen­ten­ciar el que tots sabem, que jugar a la defen­siva és més fàcil que prac­ti­car el fut­bol d'atac. Hi estic ple­na­ment d'acord, mal­grat que hauríem d'esforçar-nos a evi­tar con­fon­dre el títol de l'Inter amb l'anti­pa­tia que ens pugui, o no, pro­vo­car el seu tècnic.

A mi em va sem­blar que quan el cen­tre del camp de l'Inter movia la pilota ho feia amb més nivell fut­bolístic que els mig­cam­pis­tes del Bayern, i que la toca­ven amb més classe i pre­cisió. Però que no tenien con­tinuïtat i sem­pre ana­ven mirant pel retro­vi­sor no fos cas que quedés habi­li­tat un forat per on el rival pogués fer mal en el cas de per­dre una pilota. Defen­sar és més fàcil que ata­car. Quina obvi­e­tat. Però defen­sar també és una tasca molt difícil, espe­ci­al­ment si l'objec­tiu no només és evi­tar que el rival mar­qui un gol, sinó que no dis­posi d'acci­ons clares. Així va pas­sar en la final i en el par­tit de tor­nada entre el Barça i l'Inter. Per tant, hauríem de con­ve­nir que sí, que defen­sar és més fàcil, però defen­sar de veri­tat és una tasca molt com­pli­cada i Jose Mou­rinho ha creat una veri­ta­ble màquina quasi impe­ne­tra­ble.

Que no ens faci mal reconèixer els gua­nya­dors i qui acon­se­gueix títols. Si tan des­astrós ha estat l'Inter, no hau­ria arri­bat mai a una final de la Cham­pi­ons. Per ell és la glòria i així ha de ser. Queda un doble con­sol per als que encara no vegin clar això d'adme­tre l'èxit de l'Inter: pri­mer, que el món sap on s'ho pot pas­sar bé, o molt bé, veient fut­bol, és a dir seguint els par­tits del Barça; i segon, que no hem d'obli­dar que els dos entre­na­dors fina­lis­tes a Madrid han pas­sat per l'escola bar­ce­lo­nista, apor­tant idees o reco­llint-ne. No està gens mala­ment aquest pano­rama, espe­ci­al­ment quan fa anys el Barça no tenia cap punt de referència al con­ti­nent més enllà d'exfut­bo­lis­tes que no para­ven de rene­gar del club.

de bai­xada

El cla­ve­gue­ram de les elec­ci­ons. Hi ha qui s'espanta quan sent algun retret en la cursa elec­to­ral a Can Barça. Hi ha a qui li agrada basar-se en la bon­dat de la frase: «Espero que les elec­ci­ons siguin netes.» La veri­tat és que la pre­sidència del Barça és molt cobe­jada per qui la desitja i per a qui està dis­po­sat a tras­pas­sar fron­te­res que en la vida real no seria capaç. No ens espan­tem de veure com ens mos­tren el cla­ve­gue­ram de les elec­ci­ons.