La volta al Barça

La vida de Josep Maria Min­gue­lla dóna vol­tes sobre un mateix eix. Cavalca el seu his­to­rial a cavall del bar­ce­lo­nisme més trans­ver­sal i acu­mula un pou d'anècdo­tes que el fa espe­cial. Simpàtic, vivi­dor, xer­raire... Min­gue­lla ha vis­cut des de dins totes les elec­ci­ons al Barça. Exem­ples:

Núñez 1978. «Cinc mesos abans de les elec­ci­ons em truca Núñez. És un des­co­ne­gut que ha començat a viat­jar amb l'equip i els habi­tu­als (la vídua Piera, Maroto...) l'aco­llim. Un dia em con­vida a sopar al Pollo a l'Ast del car­rer València. Vol ser pre­si­dent del Barça i comença una pre­cam­pa­nya molt agres­siva amb el lema Obrim el Barça amb una clau dins un pany. Sortíem del fran­quisme i és una imatge tren­ca­dora. De seguida gua­nya molta popu­la­ri­tat. Però, mal asses­so­rat, deci­deix des­a­parèixer. Deu dies abans de les elec­ci­ons em ve a veure al des­patx del car­rer Roca­fort i em pre­gunta com ho veig. Li dic que fatal, que pel que ensumo va ter­cer. De la but­xaca es treu una enquesta feta per l'empresa Gamma que diu pre­ci­sa­ment això, que va al dar­rere d'Ariño i Casaus. Em demana ajut i a través de l'ano­me­nat Equipo 10, un gra­pat de peri­o­dis­tes publi­quem cada dia, amb el vis­ti­plau del direc­tor, Chema Por­ci­o­les, una pàgina al Ciero con­tra Casaus i Ariño, a qui acu­sem de ser un tapat del comu­nisme. Cobrem qua­tre duros de Núñez però som claus en la victòria. Fins i tot apro­fi­tant la visita de la selecció del Bra­sil a Madrid fem que l'As publi­qui la notícia: «Núñez qui­ere a Zico, el Pelé blanco». I a H.H. el por­tem a l'hotel Ritz a sopar i fem pas­sar per allà un fotògraf. L'endemà, por­tada al diari. Amb aquest suport, és clar, gua­nya. Ni Zico va venir, ni H.H. va ser el pri­mer esco­llit.»

Núñez 1989. «Estic enfron­tat amb Núñez i em truca Jesús Farga, que vol que cone­gui Sixte Cam­bra. Que­dem a la Pas­tis­se­ria Mora, però, de seguida, veig que és una can­di­da­tura més política que fut­bolística. Molta soci­e­tat civil i poc bar­ce­lo­nisme de pilota. L'únic, Eva­rist Mur­tra. Mai m'hi vaig sen­tir pro­per.»

Núñez 1997. «‘Està aca­bat', em diu Car­les Bar­nils, que vint anys abans era el més nuñista de tots. ‘Ho hem de can­viar i et pre­sen­taré un jove empre­ne­dor que té molt futur.' Que­dem amb l'Àngel Fernández al Bota­fu­meiro. Té bones idees però és un home molt de bàsquet i tinc la sen­sació que poc de fut­bol. Un dia ens reu­nim a casa meva i ve un tal Joan Laporta amb el Perrín. Laporta, doncs, comença al Barça a casa meva. M'enduc l'Àngel Fernández a la final de copa a Madrid, la de la victòria con­tra el Betis. Al vol d'anada tant l'Àngel com jo vivim la humi­li­ació d'un grup de direc­tius de Núñez que només falta que ens escu­pin. Dels fets més des­a­gra­da­bles de la meva vida. Núñez arrasa. És molt difícil gua­nyar a la maquinària des de fora.»

Gas­part 2000. «El Barça està trin­xat i em truca Jaume Rou­res i em pre­gunta si tinc el diu­menge lliure. Sem­pre els tinc i que­dem al Fibanc de la Dia­go­nal amb Car­les Tus­quets, Albert Perrín i Lluís Bas­sat. Pro­po­sem a Bas­sat que sigui el can­di­dat. Joan Laporta seria vice­pre­si­dent de l'àrea social, Tus­quets de l'econòmica, Perrín de la patri­mo­nial i jo de l'espor­tiva. Ens diu que s'ho pen­sarà, que ha de viat­jar a Bue­nos Aires i que ens dirà alguna cosa. Tres dies després ens truca i dóna el sí. Ens reu­nim al seu des­patx. És un can­di­da­tura barata perquè, en prin­cipi, no hi haurà elec­ci­ons. Ell posa 12.000 euros; els vice­pre­si­dents, 9.000, i la resta, 3.000. Bas­sat dóna l'OK a tota la junta i ens demana que Fèlix Millet con­tinuï sent el res­pon­sa­ble de la Fun­dació. No hi veiem cap pro­blema (ima­gina't!), però perquè no hi hagi elec­ci­ons hem d'incor­po­rar Joan Gas­part de vocal. Serà l'encar­re­gat de les rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals. Laporta ho accepta però, vet aquí que, dies després, en la reunió en què l'Ele­fant Blau es dis­sol, fir­men un docu­ment en què s'escriu que en la nova junta no hi haurà ningú del pas­sat. Hem de dir a Gas­part que ho sen­tim molt però que no. S'empre­nya com mai. I Gas­part empre­nyat...»

Laporta 2003. «Al Barça he fet de tot i vull ser pre­si­dent. La cam­pa­nya me la paguen els fills perquè em costa el que suposa com­prar-los un pis a Bar­ce­lona. És diver­tidíssim i amb poca estratègia acon­se­guim 1.800 fir­mes. Un èxit. Però Laporta ho fa molt bé. És tren­ca­dor i és el que vol el Barça.»

2010. «Em plan­tejo què hem de fer ara fa set mesos. Amb un dels qui pri­mer penso és amb el Xavi Bosch. Li fa il·lusió però deci­deix mirar per la família i pels acords pro­fes­si­o­nals que té. Jo sabia que aques­tes elec­ci­ons serien les de la frac­tura del lapor­tisme i hem de bus­car algú tren­ca­dor. Penso en un exju­ga­dor del dream team però també em diu que no, que vol ser entre­na­dor. Final­ment trobo en Santi Sal­vat un noi amb molta empenta, amb idees noves per fer més gran el bar­ce­lo­nisme. Hi con­fio molt. Hem encer­tat.»

I Min­gue­lla con­ti­nua donant vol­tes i el bar­ce­lo­nisme dis­fruta de la seva història sonora. Fins que es mori. És etern.