Quasi una secta

Jérémy Clément, inter­na­ci­o­nal sub-21 amb França, que de l’Olym­pi­que de Lió ha anat al París Saint-Ger­main, amb una breu estada entre­mig als Ran­gers la tem­po­rada pas­sada, va fer un sig­ni­fi­ca­tiu comen­tari en tor­nar l’estiu al seu país. Un comen­tari fruit, pot­ser, del pes de la tra­dició, no pas dels fets: “L’ambi­ent no és bo al ves­ti­dor. Per sobre de tot, ells [el Ran­gers] volen tre­ba­llar amb juga­dors esco­ce­sos”. És així real­ment? És un tòpic? Un més dels que acom­pa­nya la lle­genda i la història de l’equip tra­di­ci­o­nal­ment pro­tes­tant de Glas­gow, el rival del Barça a la Cham­pi­ons.

El Ran­gers –i els seus segui­dors–, de fet, passa per ser, o per haver estat, el o un dels clubs més sec­ta­ris del fut­bol mun­dial, més encara que el seu etern rival de Glas­gow, el Cel­tic. O, més ben dit, molt més sec­tari, espe­ci­al­ment davant l’etern rival, l’equip catòlic de l’altra riba del riu Clyde. Alguns dels càntics dels Billy Boys, els hoo­li­gans durs del Ran­gers, diuen: “Estem enfon­sats en sang feni­ana [dels catòlics irlan­de­sos, fun­da­dors del Cel­tic en emi­grar a Glas­gow] fins als genolls”.
En saber què havia dit Clément l’actual entre­na­dor ran­ger, Wal­ter Smith, un històric del fut­bol escocès per segona vegada al càrrec de l’equip des del gener –hi va roman­dre del 1991 al 1998, amb set Lli­gues segui­des–, va dir: “No m’importa gens si els juga­dors són esco­ce­sos, suecs, fran­ce­sos o d’on sigui. Sem­pre penso només en el millor per a l’equip”.
Ningú no ho dubta. I fins i tot, encara que no ho va dir, perquè fer-ho hau­ria estat anar massa lluny, ara ja s’accepta que juga­dors d’ascendència catòlica juguin a l’històrica­ment pro­tes­tant Ran­gers. O que juga­dors d’ori­gen pro­tes­tant ho facin al Cel­tic, l’equip que un dia va ser refugi i vedat dels catòlics a Escòcia. Tal vegada perquè el veri­ta­ble Déu del fut­bol del segle XXI només és el diner.

Tot i així, en com­pa­ració a la resta de grans equips britànics, fins i tot en com­pa­ració amb el Cel­tic, el Ran­gers té l’índex més alt de juga­dors ele­gi­bles per a la selecció naci­o­nal de tots els con­junts de les Illes, ja sigui anglès, gal·lès o nord-irlandès. Només 11 dels 27 juga­dors que for­men la pri­mera plan­ti­lla no són esco­ce­sos. El Cel­tic, per exem­ple, en té 19 de 33.

¿Racisme fut­bolístic, pot­ser, com denun­ci­ava Clément? ¿El pes d’una tra­dició que costa de tren­car? ¿Pot­ser només una qüestió de sen­tit comú? Algu­nes dades fan pen­sar que, més aviat, aquesta dar­rera és l’expli­cació cor­recta. Ho pro­ven els recents èxits de la selecció esco­cesa, tot i que la der­rota de dime­cres pas­sat a Geòrgia fa peri­llar l’accés a l’Euro­copa 2008.

A mit­jans 90 molts clubs de l’Scot­tish Pre­mier Lea­gue van entrar en crisi, d’una banda per l’allau de medi­o­cri­tats estran­ge­res que no en jus­ti­fi­ca­ven el cost, i de l’altra, per la reti­rada dels ingres­sos pro­vi­nents d’Sky TV.

Tot ple­gat va fer insos­te­ni­ble la situ­ació i, des d’ales­ho­res, el pai­satge ha can­viat radi­cal­ment. Així, clubs com l’Hiber­nian, el Kil­mar­nock i el Mot­herwell van donar pas a les acadèmies de for­mació, política que també està con­re­ant el Ran­gers i, espe­ci­al­ment, Smith. De la neces­si­tat, n’han fet vir­tut.

Cam­pa­nya en con­tra
Però la imatge d’intran­sigència i radi­ca­lisme d’un dels dos mem­bres de l’Old Firm –com es coneix al Regne Unit Cel­tic i Ran­gers– no s’ha esbor­rat, tot i els trans­va­sa­ments de catòlics i pro­tes­tants. Fins al punt que Gor­don Smith, màxim res­pon­sa­ble de l’Scot­tish Foot­ball Asso­ci­a­tion, ex-Ran­ger, diu en un lli­bre d’apa­rició immi­nent, It’s Ran­gers for me, que hi ha una “cam­pa­nya con­tra l’equip basada en el seu sec­ta­risme”.

La tra­dició, sens dubte, hi pesa. I només una gus­pira fa que, de nou, tot retorni als vells temps. Als temps de l’Old Firm, quan al cos­tat del Ran­gers hi havia tota una església. La pro­tes­tant d’Escòcia. El Barça, més que un club, s’enfronta, sens dubte, a més que un altre club: a quasi una secta.