El cel pot esperar

Con­sulta aquí la trans­missió minut a minut

Tant de bo totes les decep­ci­ons fos­sin un mer ajor­na­ment de l’eufòria. Tant de bo tots els dis­gus­tos fos­sin una sim­ple inter­rupció d’una feli­ci­tat asse­gu­rada. Tant de bo tots els con­tra­temps es reduïssin a un gol a l’últim minut que no can­via el destí.

Sí, el Barça va rebre ahir un cop de porta als mor­ros. La glòria li va dir “passi un altre dia, molt de gust, però ara no puc aten­dre’l”. I es va que­dar glaçat, desin­flat, com­pun­git, l’equip blau­grana, com trac­tat amb poca cor­te­sia.

Però el que li va pas­sar tam­poc va ser injust, ni, encara menys, con­tra­pro­du­ent, en vigílies de pre­pa­rar-se per a una final de Copa. No va poder pro­cla­mar-se campió per la via ràpida, cert, però el cel pot espe­rar. Un cel, però, que ahir no es va veure tan blau. El núvol més negre no va ser el gol de l’empat a l’últim sos­pir del Vila-real, amb què s’aigua­lia la festa, sinó la lesió d’Ini­esta, de la qual no es va tenir notícia fins després del matx. Més que que­dar-se sense victòria al Camp Nou li dol que­dar-se sense el man­xec, a qui una pan­carta pro­po­sava bea­ti­fi­car a Roma en la final de la Lliga de Cam­pi­ons, que ara té incerta.

Amb tot, aquest Barça que ha anat a velo­ci­tat de rècord va pro­te­git amb el millor air­bag. No pot ser atra­pat pel ver­ti­gen de la por a per­dre. El cap de set­mana que ve pot ser campió fins i tot sense jugar. Si el Madrid no gua­nya a Vila-real, el Bar­ce­lona ja sor­tirà al camp del Mallorca amb tots els llo­rers posats.

Al Barça li feia espe­cial il·lusió cele­brar el títol a casa, cert. Perquè no ho fa des del 1998. El Camp Nou es va ves­tir de gala per cele­brar un tri­omf que sem­blava ine­xo­ra­ble durant bona part del matx. De rebre els juga­dors com a herois per la seva gesta davant el Chel­sea i un 2-6 que ja sem­bla llunyà al Ber­nabéu, de sen­tir un Cam­pi­ons, cam­pi­ons com a fil musi­cal, de fer l’onada a la grada quan fal­tava mitja hora, l’afició va pas­sar a fer cara de Pinotxo, no perquè creiés for­mar part d’una gran men­tida –l’èxit d’aquest Barça és una veri­tat com un tem­ple– sinó sim­ple­ment perquè es va que­dar amb un pam de nas.

La inten­si­tat gro­gueta
El gol final de Llo­rente va arri­bar quan feia estona que el par­tit se li estava fent llarg al Camp Nou. Con­cre­ta­ment des que Abi­dal, com feia qua­tre dies a Stam­ford Bridge, va aca­bar expul­sat en una acció que va supo­sar penal, gol i ales per al Vila-real. El Barça encara manava al mar­ca­dor, però ja no al camp. Els de la Plana van jugar amb una inten­si­tat i una ambició que els hau­ria fet sos­pi­to­sos d’estar pri­mats si el Madrid no hagués tirat la tova­llola i ells matei­xos no es jugues­sin les opci­ons per acce­dir a la Cham­pi­ons.

Bé és cert que el Vila-real va poder sor­tir igual­ment gole­jat de l’estadi. Keita, Eto’o i Alves havien apla­nat el matx en un pri­mer temps en què els visi­tants van plan­tar cara tot just amb un gol de Llo­rente. Va inten­tar con­ti­nuar exu­be­rant el Barça a la represa i es va llançar a bus­car un quart gol, però a Xavi n’hi van anul·lar un de legal. Tot i que l’equip blau­grana pre­nia vita­mi­nes d’una grada ani­mosa, va haver d’aca­bar defen­sant-se amb els can­vis d’Eto’o, Messi i Xavi per no res. De moment.

Con­sulta aquí la trans­missió minut a minut