Mor Juan Antonio Samaranch

Juan Anto­nio Sama­ranch, pre­si­dent d'honor del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI), ha mort aquest dime­cres al mig­dia a l'Hos­pi­tal Quirón de Bar­ce­lona, on estava ingres­sat des de diu­menge per una insu­ficiència cardíaca aguda. Tot i que va ingres­sar cons­ci­ent perquè es tro­bava mala­ment, la seva salut va empit­jo­rar ràpida­ment i va haver de ser ingres­sat a l'UCI. Els met­ges ja van anun­ciar aquest dimarts al ves­pre que estava en estat molt greu, amb res­pi­ració assis­tida i amb un "trac­ta­ment far­ma­cològic intens", i que hi havia poques pro­ba­bi­li­tats de recu­pe­ració, a causa de la gra­ve­tat de la malal­tia i per la seva edat, 89 anys.

Aquest dime­cres al mig­dia l'equip mèdic ja ha comu­ni­cat que es tro­bava en estat de xoc irre­ver­si­ble i que la seva situ­ació era extre­ma­da­ment crítica. Final­ment, la mort s'ha produït ofi­ci­al­ment poc després de la una del mig­dia de dime­cres. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla, rep dijous, a les 10.00 hores, els fami­li­ars de Sama­ranch al Palau de la Gene­ra­li­tat, on s'ins­tal·la la cape­lla ardent, com cor­res­pon a les per­so­na­li­tats que han rebut la Meda­lla d'Or de la Gene­ra­li­tat. La cape­lla ardent que­darà oberta al públic a par­tir de les 12.00 hores a fi que totes les per­so­nes que ho desit­gin puguin donar el seu últim adéu a un dels per­so­nat­ges públics cata­lans més cone­guts inter­na­ci­o­nal­ment. La cape­lla ardent tan­carà les seves por­tes a les 17.00 hores.

Llarga tra­jectòria al cap­da­vant d'ins­ti­tu­ci­ons i empre­ses
Tot i que en les últi­mes dècades se l'ha asso­ciat popu­lar­ment al COI, com a pre­si­dent del qual va anun­ciar que Bar­ce­lona seria la seu dels Jocs Olímpics de 1992, Sama­ranch ha tin­gut una llarga tra­jectòria d'influència en la vida pública d'Espa­nya i de Cata­lu­nya, per la seva par­ti­ci­pació en ins­ti­tu­ci­ons, empre­ses i enti­tats, sem­pre en càrrecs des­ta­cats.

Va néixer el 17 de juliol de 1920 a Bar­ce­lona en una família de classe alta. De jove va com­pa­gi­nar la pràctica de diver­sos esports, com ara l'hoquei patins (va arri­bar a ser selec­ci­o­na­dor espa­nyol), la boxa, l'hípica, la vela, l'esquí i el golf. Paral·lela­ment, va estu­diar a l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Supe­ri­ors de l'Empresa i a l'Escola d'Alts Estu­dis Mer­can­tils de Bar­ce­lona.

Es va afi­liar a Falange Española Tra­di­ci­o­na­lista y de las JONS de molt jove i va començar la seva car­rera política a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, com a regi­dor d'Esports, nome­nat l'any 1955. Va ocu­par aquest càrrec fins al 1962. El 1964 va ser nome­nat pro­cu­ra­dor a les Corts espa­nyo­les del règim fran­quista i ja no va dei­xar l'escó fins al 1977, ja després de la mort de Franco i amb les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques. Men­tre era pro­cu­ra­dor, el 1967, va ser nome­nat dele­gat naci­o­nal d'Esports.

Sem­pre enca­de­nant un càrrec amb l'altre, el 1973 va ser desig­nat pre­si­dent de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i qua­tre anys després, el 1977 i ja en plena tran­sició, va ser nome­nat ambai­xa­dor espa­nyol a la Unió Soviètica i Mongòlia. Alhora, ja havia començat a esca­lar posi­ci­ons al COI, ja que d'espor­tista va pas­sar a ges­tor del món de l'esport, i el 1977 ja era vice­pre­si­dent del comitè, en el qual havia ingres­sat el 1966. El seu càrrec d'ambai­xa­dor li va pro­por­ci­o­nar uns con­tac­tes molt valu­o­sos a l'Europa de l'Est, que li van faci­li­tar poste­ri­or­ment ser ele­git pre­si­dent del COI. 

Pre­si­dent del COI
Aquesta pre­sidència del COI li va arri­bar, final­ment, el 1980. Va ser esco­llit en una sessió del COI cele­brada a Mos­cou el juliol d'aquell any, just abans de la cele­bració dels Jocs Olímpics de la capi­tal de l'URSS. Va obte­nir el càrrec després de la renúncia de Lord Killa­nin, i es con­si­dera que la seva màxima fita com a pre­si­dent de la ins­ti­tució olímpica va ser posar fi als boi­cots polítics dels Jocs pro­vo­cats per les ten­si­ons entre soviètics i nord-ame­ri­cans, que es van pro­duir a Mos­cou el 1980 i a Los Ange­les el 1984.

Paral·lela­ment, se li atri­bu­eix haver estat el prin­ci­pal ava­la­dor de la can­di­da­tura olímpica de Bar­ce­lona per als Jocs Olímpics de 1992. La con­cessió d'aquests jocs a la seva ciu­tat va ser anun­ci­ada per ell mateix a Lau­sana l'any 1986 amb la cèlebre frase "...a la ville de Bar­ce­lona", remar­cant la fonètica cata­lana del nom de la ciu­tat tot i haver pro­nun­ciat la frase en francès.

El seu man­dat va entrar en una fase més fosca el 1999, a causa de la crisi ori­gi­nada al COI pels escàndols de sub­orn a mem­bres de la junta direc­tiva en les últi­mes edi­ci­ons dels Jocs Olímpics, espe­ci­al­ment en el cas de Salt Lake City 2002. Va renun­ciar a reno­var el càrrec l'any 2001 i va ser subs­tituït per Jac­ques Rogge, però el van fer pre­si­dent hono­rari del Comitè.

Pel que fa a d'altres reco­nei­xe­ments, el 1985 va rebre la Meda­lla d'Or de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya i el 1988, el premi Príncep d'Astúries dels Esports. El 1991 el rei d'Espa­nya el va nome­nar marquès de Sama­ranch.

En la vida pri­vada, es va casar l'1 de desem­bre de 1955 amb María Teresa Sali­sachs Rowe, cone­guda com a Bibis, que va morir el 16 de setem­bre de l'any 2000. Van tenir un fill, Juan Anto­nio, i una filla, María Teresa. El seu fill és actu­al­ment mem­bre del COI.