Prudència

Hi ha evidències que no cal demos­trar. Que el Barça té ara mateix un avan­tatge en la lliga que li per­metrà sor­tir del Ber­nabéu líder, passi el que passi dis­sabte, ningú no ho pot dub­tar. Ni que sigui un peri­o­dista. Aques­tes últi­mes set­ma­nes s'ha pogut lle­gir i sen­tir de tot. Sense ver­go­nya. Malau­ra­da­ment, la passió i els colors, el par­ti­disme accen­tuat i bar­roer és moneda de canvi en el peri­o­disme espor­tiu actual. Segons qui­nes pre­gun­tes o infor­ma­ci­ons que s'escol­ten, sents ver­go­nya ali­ena. Es bar­reja la pro­pa­ganda amb el que hau­ria de ser infor­mació. Ja no hi ha cap fron­tera. Ni cal. Tot s'hi val. Si el pres­tigi i la cre­di­bi­li­tat s'han de gua­nyar de mica en mica, dia a dia en qual­se­vol àmbit, en el peri­o­disme espor­tiu es pot negar el que el dia abans s'afir­mava. Tot sigui en nom de la passió i d'uns colors. Hi ha pre­gun­tes que més val­dria no plan­te­jar-les tal com es fan. No merei­xen res­posta. Són una pèrdua de temps. Cansa molt que sovint ens vul­guin fer pas­sar bou per bèstia grossa. Als recep­tors d'aquests mis­sat­ges i als matei­xos pro­ta­go­nis­tes, els ha de tor­nar més que la ceba. A vega­des, més d'un demos­tra una paciència de sant.

Encara que sigui per un sim­ple par­tit de fut­bol. Només això, per un par­tit de fut­bol cal­dria man­te­nir les for­mes. Sen­tir la pre­gunta que fan al por­ter del Real Madrid Casi­llas, sobre la por del Barça del par­tit de dis­sabte i la res­posta del madri­leny ja retra­ten l'un i l'altre. La dis­creció i la intel·ligència del por­ter con­tras­ten amb les del pre­gun­ta­dor. És difícil poder-ne dir peri­o­dista. Em sap greu. Passa allà, però també passa aquí. S'orga­nit­zen cam­pa­nyes sense cap altra con­sistència que la con­tundència dels plan­te­ja­ments. Sem­bla que qui més crida més raó té. Qui la diu més grossa, gua­nya.

Casi­llas i tots els juga­dors del Real Madrid, del pri­mer a l'últim, es can­vi­a­ven ara mateix pels del Barça. Ara i fa tres mesos. I qua­tre. Per la seva posició en la lliga, per la feina que han fet i pel fut­bol que han jugat. Tots ho reco­nei­xen. Alguns amb la boca petita i d'altres, ober­ta­ment, com Casi­llas. Ja n'hi ha prou de bus­car ene­mics on hi ha adver­sa­ris espor­tius. Qui no ho vul­gui enten­dre o l'ence­gui una riva­li­tat mal entesa, mal­grat tenir un micròfon a la mà, acaba pre­gun­tant a Casi­llas pel «can­guelo del Barça» i es queda tan ample. No per la con­tundència de la pre­gunta, sinó per la prudència i intel·ligència de la res­posta. I, sense mira­ments, asse­gura que ell té amics al Barça. A vega­des ens cal apren­dre dels espor­tis­tes. I que consti que el Barça sor­tirà líder del Ber­nabéu.