La setmana dels tres empats

El FC Bar­ce­lona, després d'exhi­bi­ci­ons bri­llants con­tra el Sevi­lla i el Bayern, sem­bla haver ingres­sat en un moment d'aquells que ja no és tan dolç i, des­a­pa­re­guda la fluïdesa del seu joc, sem­bla enca­llar-se en una habi­tu­a­li­tat que no deixa aflo­rar noves idees. En canvi, manté el coratge que és el que per­met que, no jugant tan bé, o havent per­dut efec­ti­vi­tat els gole­ja­dors, té for­ces per no ser der­ro­tat. Es va empa­tar al camp del València i es va empa­tar al Camp Nou amb el Chel­sea. Pro­ba­ble­ment, al camp del Madrid, que passa un bon moment d'efec­ti­vi­tat dels seus davan­ters, no podrem gua­nyar, però cal pen­sar que almenys empa­ta­rem. I viu­rem la resta de la lliga inten­tant man­te­nir la diferència de qua­tre punts. Vis­tes així les coses, què pas­sarà a Stam­ford Bridge, el camp del Chel­sea? Pro­ba­ble­ment, un altre empat. Si és amb gols, gua­nya­dor el Barça. Si és a zero, ho haurà de deci­dir la tanda de penals, amb un cert avan­tatge per als angle­sos, que tenen en Cech un autèntic espe­ci­a­lista a atu­rar-los. L'accés a la final no és fan­ta­sia, sinó un camí duríssim i sovint poc poètic.

I què li ha pas­sat, al Barça, perquè s'hagi produït aquesta bai­xada de joc? En pri­mer lloc, l'acu­mu­lació de par­tits, dos a la set­mana. En segon lloc, el València i el Chel­sea són equips en millor forma que els rivals ante­ri­ors del Barça. En ter­cer lloc, l'apa­gada tem­po­ral de Messi, una màquina de donar pilo­tes al con­trari que, de moment, no arriba a l'efec­ti­vi­tat de Villa o de Forlán, per exem­ple. Con­tra el Chel­sea el tri­dent ata­cant titu­lar del Barça va estar engar­ro­tat, no va poder tri­an­gu­lar amb efec­ti­vi­tat, amb molts intents de con­ducció indi­vi­dual més que no pas de joc col·lec­tiu. L'ido­la­trat Ini­esta ens agrada més quan intenta gols com el del Sevi­lla que quan s'embo­lica com a dri­bla­dor en una rèplica his­pana de l'argentí.

Cada par­tit, però, és un món. Quan un estava per­plex en veure el poc ren­di­ment que el joc del Barça treu de les fal­tes i dels córners i dece­but en veure com quan els tre­uen Xavi i Ini­esta inva­ri­a­ble­ment, a poca altura i amb la fac­tura de les cen­tra­des que, en cas­tellà, diuen cen­tros tem­pla­dos, ana­ven a parar als defen­ses con­tra­ris, ve el par­tit del Chel­sea i en aquest sen­tit es va millo­rar nota­ble­ment. De tota manera, quan jugui Syl­vinho cal­dria con­fiar-li aquesta missió, ja que sap cen­trar molt bé en paràbola, que, si s'encerta, és la manera d'elu­dir els caps con­tra­ris per anar a parar al davan­ter ele­git. Cal pro­cu­rar que la major part dels córners arri­bin als nos­tres juga­dors pos­si­bi­li­tant una rema­tada a porta que serà gol o no. Cap pro­ba­bi­li­tat si és refu­sat per la defensa.