No estem gens malament

Em fa la sen­sació que la guerra per acon­se­guir el nos­tre reco­nei­xe­ment espor­tiu en l'àmbit inter­na­ci­o­nal o l'hem per­duda ja i no ho sabem o, també sense saber-ho, s'hi ha decla­rat una treva. El cas és que fa temps que no en sen­tim a par­lar. És evi­dent que en la soci­e­tat, la nos­tra la pri­mera, ara mateix les pre­o­cu­pa­ci­ons són unes altres. Però també és evi­dent que una cosa no treu l'altra. Sigui com sigui, sem­bla com si allò pel que cen­te­nars de milers de cata­lans s'han anat mani­fes­tant en els últims anys, s'hagi eva­po­rat.

Em ve al cap aquesta reflexió espe­ci­al­ment en una set­mana com aquesta. Una set­mana en la qual, casu­al­ment, coin­ci­dei­xen tot un seguit de notícies espor­ti­ves que, objec­ti­va­ment, dei­xen molt clar que sí que som un país a tenir en compte, almenys en el ter­reny espor­tiu. Mirin, si no. Aquesta set­mana el Barça ha estat l'únic equip no-anglès que ha dis­pu­tat una semi­fi­nal de la Cham­pi­ons. Però compte, ho ha fet amb set fut­bo­lis­tes (Valdés, Puyol, Piqué, Ini­esta, Xavi, Messi i Bojan) i un entre­na­dor (Guar­di­ola) nas­cuts o for­mats a Cata­lu­nya. Sense obli­dar que en l'altra semi­fi­nal, la del Manc­hes­ter-Arse­nal també hi tenim un com­pa­tri­ota, Cesc Fàbre­gas.

Can­vi­ant d'esport, aquesta set­mana s'ha con­fir­mat que Ricky Rubio pro­varà la tem­po­rada que ve a l'NBA. Això supo­sarà que en la con­si­de­rada millor com­pe­tició de bàsquet del món hi haurà qua­tre juga­dors d'aquí: els Gasol, Rudy Fernández i Ricky Rubio. No és una ràtio gent dolenta la de juga­dor d'NBA per llicència de juga­dor. Més coses: a la final a qua­tre de l'Euro­lliga de bàsquet, a més d'un equip rus i dos de grecs, n'hi ha un de català. A més, amb juga­dors (Navarro, Trias, Roger) i entre­na­dor(Xavi Pas­cual) nas­cuts al país. I això sí que no és gens fàcil de veure en l'esport de la cis­te­lla.

Un altre cas, la final a vuit de la copa d'Europa d'hoquei sobre patins que es juga a Bas­sano. Algú dirà que això ja és més nor­mal. Podríem estar d'acord, però, que dels vuit fina­lis­tes, la mei­tat (Reus, Noia, Vic, Barça) siguin cata­lans, Déu n'hi do.

I encara un últim exem­ple. Un que aquest dies ha escal­fat motors i que serà notícia la set­mana que ve. A par­tir de diven­dres que ve, Cata­lu­nya i el seu cir­cuit de Mont­meló, serà el cen­tre d'atenció de l'actu­a­li­tat espor­tiva amb la dis­puta del gran premi de fórmula 1. Un cir­cuit que, tot sigui dit, de pas, és pos­si­ble­ment el que més elo­gis rep per part de pilots, cons­truc­tors i afi­ci­o­nats d'arreu del món.

En fi, tot aquest inven­tari, en el qual segu­ra­ment fal­ten coses, no és més que una mos­tra més que evi­dent del poten­cial del nos­tre esport. Un poten­cial que hau­ria de ser una mica el com­bus­ti­ble del motor que ens hau­ria de por­tar cap al nos­tre legítim reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal i que, com deia al prin­cipi, em fa la pre­o­cu­pant sen­sació que està atu­rat.