La final perfecta (o gairebé)

Si dei­xem de banda el cop de llauna que va rebre Dani Alves per culpa d'un ener­gu­men de l'Ath­le­tic de Bil­bao (imme­di­a­ta­ment denun­ciat pels matei­xos com­panys de club de l'agres­sor) i el repar­ti­ment escan­dalós de les entra­des entres les dues afi­ci­ons (espero que el Barça no des­cansi fins que se sàpiga com pot ser que els afi­ci­o­nats bilbaïns ocu­pes­sin dos terços de la gra­de­ria de Mes­ta­lla), la final de copa va ser per­fecta: el Barça va tren­car amb aquell tòpic tan des­co­rat­ja­dor que diu que a les finals no es pot veure bon fut­bol perquè hi ha molta prudència i un excés de tensió; els juga­dors de Guar­di­ola van exhi­bir-se amb un fut­bol preciós i eficaç a l'hora i van demos­trar que en par­tits a caixa o faixa la filo­so­fia del Barça també és deci­siva; el pro­ta­go­nisme del plan­ter blau­grana va ser abas­se­ga­dor (tres dels qua­tre gols van ser de juga­dors de la Masia); l'Ath­le­tic de Bil­bao s'hi va dei­xar la pell per inten­tar que el seu fut­bol, més rudi­men­tari però noble, fos sufi­ci­ent per gua­nyar el títol i en cap moment (pre­fe­reixo obli­dar-me d'Amo­re­bi­eta) va uti­lit­zar la violència per inten­tar fre­nar el rival; l'àrbi­tre, Medina Can­ta­lejo, va pas­sar des­a­per­ce­but (un autèntic mira­cle); des de pri­mera hora del matí fins a altres hores de la mati­nada les dues afi­ci­ons van ser un exem­ple de con­vivència cívica i de riva­li­tat ben entesa; el gest dels juga­dors del Barça de feli­ci­tar els segui­dors de l'equip rival pel seu com­por­ta­ment va ser exqui­sit i la reacció dels afi­ci­o­nats bas­cos, per treure'ns el bar­ret; el Barça i el bar­ce­lo­nisme van saber gua­nyar i l'Ath­le­tic i la seva gent van saber per­dre, el res­pecte als sen­ti­ments de l'altre va ser total i abso­lut; i a sobre el Barça va poder aixe­car, per fi, un títol.

Un punt i doblet. Un punt, una victòria a Roma i tri­plet. Què més podem dema­nar?