Somnis mediàtics

Ens sen­tim, en gene­ral, immen­sa­ment feliços, assa­bo­rint les dolçors de la victòria i envaïts per una exci­tant ale­gria de pri­ma­vera. El fut­bol pro­por­ci­ona aques­tes glòries incru­en­tes i per­met coro­nar i exal­tar con­que­ri­dors que tor­nen tri­om­fants a casa sense haver devas­tat cap país en nom nos­tre. La qual cosa, si es con­tem­pla amb pers­pec­tiva històrica, no és cap xim­ple­ria. El que hem vist ha estat impres­si­o­nant, no hi fa res si la con­si­de­rem una o dues parau­les: és el mot per­fecte, el més precís i expres­siu per des­criure aquesta experiència que molta gent també ha defi­nit com un somni. És natu­ral: la nar­ració ante­rior i poste­rior a la final de dime­cres tenen molt més de somni que de rea­li­tat. De deliri col·lec­tiu. Milers de peri­o­dis­tes des­plaçats, dese­nes de pàgines de dia­ris, incomp­ta­bles hores de ràdio i de tele­visió, un esforç titànic per abas­tar-ho abso­lu­ta­ment tot, des del mínim fins al màxim, per far­cir d'èpica, lírica i drama l'esde­ve­ni­ment. Com no per­dre el ritme cardíac quan en Cris­ti­ano Ronaldo s'apro­xi­mava ser­rant les dents a la nos­tra àrea? Com con­te­nir l'esclat d'ale­gria quan el menut Messi volava per rema­tar de cap a la xarxa? Com no sor­tir als car­rers a vic­to­re­jar els herois i no sen­tir-nos al setè cel blau­grana? S'hau­ria de ser de gel, o del Madrid, per man­te­nir la tebior en un moment de tanta càrrega emo­ci­o­nal i històrica. O haver pas­sat els dar­rers anys lluny de la terra baixa, refu­giat en una cova, física o men­tal. Coses dels temps.

La revo­lució indus­trial va popu­la­rit­zar la premsa, un fill tardà de la moder­ni­tat i del raci­o­na­lisme il·lus­trat al qual se li varen assig­nar les sagra­des fun­ci­ons d'infor­mar, for­mar i entre­te­nir. Als mit­jans, doncs, se'ls con­fia la tasca de selec­ci­o­nar d'entre tots els esde­ve­ni­ments els que són relle­vants, de des­criure la rea­li­tat i pro­por­ci­o­nar les claus per inter­pre­tar-la, i fer-ho, a més, des de la con­fron­tació d'idees i la plu­ra­li­tat. Però més enllà de tanta santa innocència, ens interessa la seva capa­ci­tat per influir, per con­for­mar les opi­ni­ons més que per for­mar-les, per legi­ti­mar o ender­ro­car poders. Ja sabem que si depe­nen de l'estat gene­ral­ment que­den sot­me­sos a lògiques par­ti­dis­tes, i que quan estan en mans del mer­cat, a lògiques econòmiques i als seus ine­lu­di­bles vin­cles polítics.

La tan pro­cla­mada inde­pendència no és fàcil en un mer­cat que ten­deix a la con­cen­tració empre­sa­rial i que actua influït per interes­sos que no sem­pre són trans­pa­rents. I és damunt aquesta onada i a cavall dels pro­gres­sos tec­nològics que han adqui­rit l'exu­be­rant vigor actual i una capa­ci­tat espec­ta­cu­lar per fer-nos per­dre el sen­tit de la rea­li­tat, o per cons­truir-la a mida. No sem­pre deli­be­ra­da­ment ni amb inten­ci­ons cons­pi­ra­ti­ves. A vega­des són sim­ples fruits de les con­fron­ta­ci­ons del mer­cat i de les exi­gents lleis de la com­petència. Tot­hom té pre­sents esde­ve­ni­ments dels dar­rers anys, no necessària­ment espor­tius o polítics, dels quals en el des­fici de la bata­lla per l'audiència se n'ha reproduït un reflex gro­tesc i sense man­te­nir cap pro­porció. Si el meu cor no fos blau­grana diria que aquests dies n'hem vis­cut el dar­rer exem­ple.

La mus­cu­la­tura actual dels mit­jans és sen­sa­ci­o­nal. Ja no és el quart poder sinó segu­ra­ment el pri­mer. O pot­ser el segon si som capaços de con­ce­bre'l al marge de l'eco­no­mia. Un poder alli­be­rat de con­trols soci­als que ha demos­trat que pot fer sor­tir un milió de per­so­nes al car­rer per unes emo­ci­ons pro­fun­des però impre­ci­ses. No vull ni ima­gi­nar què podria fer si es pro­posés orde­nar el món. Ni tam­poc per què tan­tes vega­des con­tri­bu­eix a desor­de­nar-lo.