El segon any és el més difícil

«El segon any és el més difícil.» És fàcil dir-ho ara, però això Pep Guar­di­ola ho va dir dos dies després d'haver gua­nyat la final de la Cham­pi­ons a Roma, la copa que en aquell moment supo­sava el tri­plet. «Quan es gua­nya molt, el segon any és més difícil. No és el mateix afron­tar la tem­po­rada d'on veníem que d'on venim», va ampliar el tècnic. Doncs vet-ho aquí, onze mesos després som a la cruïlla de la màxima difi­cul­tat. Amb un gava­dal de punts en la lliga i el Madrid engan­xat als talons i impe­dint que el Barça hagi pogut can­tar el títol, i amb un 3-1 en con­tra per remun­tar con­tra un equip fet de Mou­rinho de pedra picada. Volen més difi­cul­tat? Però amb això ja s'hi compta sem­pre. Con­tra el que ho gua­nya tot, els rivals es mul­ti­pli­quen en nom­bre i en capa­ci­tat. I en relat per jus­ti­fi­car les seves aspi­ra­ci­ons a des­tro­nar-lo. El Barça s'ha apro­piat el dis­curs del bon fut­bol, de la cre­a­ti­vi­tat, de la humi­li­tat com­bi­nada amb la màxima com­pe­ti­ti­vi­tat. Durant la tem­po­rada pas­sada va tenir fins i tot l'aurèola de merèixer la justícia dels resul­tats per la seva pro­posta ètica. Com el dia de Stam­ford Bridge, per exem­ple. Però en el fut­bol el temps va molt de pressa i en un tres i no res es pot pas­sar de tenir el favor de tot­hom a una expec­tació majo­ritària per veure qui és capaç de posar-te el dit a l'ull. El Madrid i l'Inter són els can­di­dats a des­tro­nar el Barça en les dues com­pe­ti­ci­ons que dis­puta. I també esgri­mei­xen les seves raons. El Barça té dos fronts oberts. Lluita en la lliga con­tra l'ansi­e­tat dinerària i egòlatra del Madrid, i en la Cham­pi­ons con­tra les urgències històriques de l'Inter i l'obsessió de Mou­rinho. Amb el des­gast acu­mu­lat d'una tem­po­rada plena de paranys i amb el des­gast afe­git que suposa con­fron­tar-se a les res­pec­ti­ves des­es­pe­ra­ci­ons dels rivals actu­als. El Madrid no vol que s'allar­gui més la seva sub­missió al màxim rival i l'Inter, a part de les qüesti­ons per­so­nals de Mou­rinho amb el Barça, fa 45 anys que espera tor­nar a aixe­car la copa d'Europa. I el Barça, tan legítima­ment com ells, vol con­ti­nuar superant bar­re­res. Ja se sap que al final la lliga només la gua­nyarà un i la Cham­pi­ons, també. Però abans que se'n sàpiguen els desen­llaços, val la pena gau­dir d'aquesta situ­ació. L'alta com­pe­tició no és mai un pas­seig per als millors. És com­pe­tició màxima. I els que són bons de veri­tat creen l'efecte que ha creat el Barça: que els rivals també millo­rin, facin més punts, més gols i siguin més com­pe­ti­tius. El Barça, aquest any, pot­ser gua­nyarà o no. Però el fut­bol ja hi ha gua­nyat, perquè el llistó de l'exigència ha pujat.

Però amb l'opo­sició dels rivals, dèiem, ja s'hi compta. El que és excep­ci­o­nal és la humi­li­tat, l'ambició i la capa­ci­tat de resistència del Barça per estar en la situ­ació en què està venint de les sis copes i de totes les difi­cul­tats pos­si­bles que li han posat els rivals. Avui té un repte colos­sal. Una remun­tada cap a la història. L'equip de Guar­di­ola ha afron­tat amb èxit les més diver­ses situ­a­ci­ons. Aquesta vegada ha de ges­ti­o­nar lúcida­ment la sobrecàrrega emo­tiva que l'afició i els mit­jans, en com­pli­ci­tat amb el club, han donat al par­tit. Tota l'emo­ti­vi­tat que hi hagi a la grada ha de ser raci­o­na­li­tat al camp. El Barça ha de jugar amb la sang freda del Ber­na­beu i l'ortodòxia fut­bolística de l'Emi­ra­tes. Val més tenir una pos­sessió cons­ci­ent de la pilota que estar posseït per les emo­ci­ons. Al Madrid el pot moure l'enveja i a l'Inter, la neces­si­tat; el Barça només ha d'apel·lar al fut­bol. A vega­des fer bé les coses és tan sols no equi­vo­car-se. Fins ara el Barça no s'ha equi­vo­cat.