“Ens passava la mà per la cara”

Poc s’espe­rava Laia Codina, recent cam­pi­ona de la Cham­pi­ons amb el Barça, que ahir es tor­na­ria a reu­nir amb l’equip de la UD Cassà amb el qual va debu­tar en el fut­bol quan només tenia sis anys. El club cas­sa­nenc la va con­vi­dar a l’acte de pre­sen­tació dels seus equips, anul·lat el setem­bre pas­sat a causa de la Covid-19 i pen­dent des de lla­vors, per fer-li un meres­cut home­natge far­cit de sor­pre­ses. D’entrada, la del seu cosí Gerard Codina, que juga amb el Cassà i li va entre­gar la samar­reta de la tem­po­rada que ve, amb la qual el club com­me­mo­rarà els 110 anys de la seva fun­dació.

L’home­natge a Laia Codina (Camp­llong, 22/1/2000) va con­ti­nuar amb la lec­tura d’un escrit d’una de les nenes que actu­al­ment juguen amb el Cassà. El club té actu­al­ment tres equips feme­nins en etapa de for­mació i un equip femení sènior. Codina, en canvi, va jugar tota la seva etapa en el club amb nens com a com­panys perquè ales­ho­res no hi havia prou nenes per fer un equip.

Van ser jus­ta­ment els seus com­panys en la cate­go­ria pre­ben­jamí (2006/07 i 2007/08) els que van pro­ta­go­nit­zar el gran moment de l’home­natge. Escam­pats a la gra­de­ria –alguns també pre­sents al camp perquè con­ti­nuen en el club com a entre­na­dors–, van ser cri­dats un per un fins a com­ple­tar l’equip de deu juga­dors i dos entre­na­dors amb els quals Codina va com­par­tir els seus pri­mers xuts en el fut­bol 7. Ber­nat Domingo, el pri­mer entre­na­dor de Codina junt amb Xevi Subi­rana, va des­ta­car a aquest diari que l’encaix de Codina entre els nens no podria haver estat millor: “No et diré que era la líder, però la tenien en un pedes­tal, era esti­mada i res­pec­tada. I que fos tan bona hi aju­dava. No hi havia cap diferència pel fet de ser nena.” De fet, Codina era, per talent i poten­cial físic, el refe­rent de l’equip jun­ta­ment amb Arnau Comas, juga­dor cas­sa­nenc de gran pro­jecció que actu­al­ment milita en el Barça B i que ahir tam­poc es va per­dre l’home­natge. “Tots dos feien una com­bi­nació demo­li­dora, i la resta de nens acom­pa­nya­ven i no es que­da­ven enrere. És un cas excep­ci­o­nal tenir dos talents així en un equip de poble”, explica Domingo. Codina, en canvi, sí que va viure els pre­ju­di­cis mas­clis­tes jugant con­tra alguns rivals: “Sen­tia algun entre­na­dor que deia que entres­sin pel cos­tat de la Laia, pen­sant que seria fàcil perquè era una nena. I jo pen­sava: ‘Ja us ho tro­ba­reu’. Ho pro­va­ven un cop i prou, perquè veien que no podien pas­sar. I can­vi­a­ven d’estratègia.” També des­taca el talent tècnic de Codina i el seu extra­or­di­nari poten­cial físic. Pel seu fort sen­ti­ment blau­grana, la com­para amb juga­dors com Gerard Piqué o Car­les Puyol: “De petita ja deia que volia jugar en el Barça. És més culer que el pal de la ban­dera.” El seu pri­mer entre­na­dor també des­taca l’auto­e­xigència de Codina, que feia que en les pri­me­res con­vo­catòries amb la selecció cata­lana –lluny de casa, a més– acabés amb plors i angoi­xes abans d’alguns par­tits: “Quan la pilota es posava a rodar, però, li mar­xa­ven tots els mals.” Aquest nivell d’auto­pressió el con­firma Quim Garzón, un dels seus com­panys a Cassà: “No li podia sor­tir res mala­ment, ni al fut­bol ni a l’escola. A vega­des li havíem de dir que no pas­sava res si no sor­tia tot bé. Tot havia de ser un deu. Pot­ser per això és on és.” Garzón coin­ci­deix amb Domingo en els elo­gis a Codina: “Ens pas­sava la mà per la cara a tots. Era una defensa cen­tral con­tun­dent. Pel seu cos­tat no hi pas­sava ningú. Era dura i si calia fotre la cama, la fotia. Sor­tia molt bé amb la pilota i vivia el fut­bol com ningú.” Codina va con­ti­nuar jugant amb nois a Cassà fins als 14 anys, moment en què va fer el salt al cadet femení del Barça perquè la nor­ma­tiva, per qüesti­ons d’edat, ja no li per­me­tia con­ti­nuar en equips mix­tos. Domingo creu que no haver mar­xat abans al Barça, que ja la recla­mava feia uns anys per als seus equips feme­nins, va ser una bona decisió: “Pot­ser la seva pro­gressió hau­ria estat més lenta. Jugar vuit anys amb nois li va anar bé. Passa sovint que les nenes molt bones pre­fe­rei­xen jugar en equips mas­cu­lins.” Domingo, que actu­al­ment és entre­na­dor de base del Girona, està con­vençut que Codina té un gran futur: “Jo crec que aquest any ja anirà con­vo­cada amb Espa­nya, i és qüestió de temps que jugui un mun­dial, encara que hi ha juga­do­res molt bones en la seva posició. Té futur fins que ella vul­gui. Totes les seves com­pa­nyes del Barça B van aca­bar cedi­des. Ella no. Té totes les eines per ser una juga­dora d’època.”

El reco­nei­xe­ment del club cas­sa­nenc, que durant uns anys va pre­si­dir Ramon Codina, l’avi de la juga­dora, va tenir ahir un alt com­po­nent fes­tiu. L’actor i can­tant cas­sa­nenc Albert Martínez, con­duc­tor de l’acte, va ani­mar Codina a can­tar junts L’Empordà, la cançó de Sopa de Cabra que Laia Codina i Aitana Bon­matí, MVP de la final, van can­tar i ballar jun­tes per cele­brar el títol de la Cham­pi­ons. I tam­poc hi podia fal­tar la rata­fia, beguda que Codina, única giro­nina de la plan­ti­lla, va dur al ves­ti­dor blau­grana per cele­brar la clas­si­fi­cació per a la final de la Cham­pi­ons. Les seves cele­bra­ci­ons s’estan fent defi­ni­ti­va­ment virals a les xar­xes.