Sí, el millor equip del món

2-0

Feien falta els títols perquè l'equip que jugava a futbol més bé del món també fos el millor equip del món. Doncs ja està. Ja té tots els títols possibles. El Barça ja és el millor equip del món. Ho podia qüestionar fins ahir el millor club del món oficialment, el Manchester United, el vigent campió d'Europa i l'equip que també havia guanyat el triplet l'any passat. L'equip que sabia guanyar, que s'havia instal·lat a la cúspide del poder futbolístic per exercir la seva tirania competitiva. Ferguson havia trobat per fi la fórmula per ocupar el poder i superar els rivals per capacitat competitiva més que per estil futbolístic. No hi ha cap equip a la Premier League (la més poderosa, la més mediàtica) que li pugui discutir el domini les tres últimes temporades, i a Europa els aspirants a qüestionar-li l'autoritat han anat caient rendits a l'evidència de la seva tirania. Cap equip tenia prou excel·lència futbolística ni prou capacitat competitiva per passar-li a davant, per deixar-lo eliminat. No hi havia cap equip enlloc que pogués desafiar el poder oficial? Aquí sabíem que sí. Que el Barça era aquest equip. I que només li ho podria demostrar en la final de Roma perquè la fortuna havia fet que els seus camins no s'encreuessin fins a la final. Els que hem seguit el Barça de Guardiola tota la temporada, els que hem tingut la sort de gaudir-lo, els que hi hem cregut perquè poques vegades en la vida hi ha evidències tan clares com la capacitat futbolística i competitiva d'aquest equip, tots nosaltres sabíem que el Barça tenia fonamentades possibilitats de guanyar ahir a Roma. No era aquesta la percepció que tenien a Anglaterra, que bàsicament havien vist el Barça en l'eliminatòria contra el Chelsea i en algun resum de moment brillants. Allà tenien el convenciment que el Manchester potser no jugava tan bé a futbol però que era molt més competitiu i que en una final no hi havia cap més equip al món que ells que sabés com es guanya. Pensaven que el secret del futbol era tenir la fórmula per guanyar, i que jugar era un ornament accessori. Que això sí que no ho qüestionarien al Barça, però que la copa l'aixecarien ells. No. La copa la va aixecar el Barça. Perquè tot allò que havien vist els nostres ulls era veritat, i perquè aquest Barça no havia (re)nascut per guanyar els premis d'estètica i de simpatia, sinó que venia a guanyar títols, a ser el millor equip del món. Ja ho és. Ja ho era per als que estimen el futbol, ara també ho és oficialment.

Al poderós equip de Ferguson l'aire de superioritat només li va durar els primers deu minuts de la final. Els que va tardar el Barça a marcar i a fer-los aterrar al a vegades sorprenent territori de la realitat. Els partits de futbol continuen tenint la màgia de les coses inesperades. No era inesperat el plantejament que farien els dos entrenadors. Tots dos tenien plena confiança en el seu punt de vista, en la seva manera d'entendre el futbol i la competició. Però les coses no es van desenvolupar exactament com es preveien. El desenllaç no és gens sorprenent, sobretot per als que coneixem bé el Barça. Però s'hi va arribar a partir de successos difícils de preveure. No s'esperava una arrencada tan intimidatòria del United, ni tantes dificultats del Barça per tenir la pilota i imposar el seu ordre. Els anglesos no van tenir ocasions clares de marcar, però van fer tremolar els fonaments del partit dels blaugrana. Cristiano Ronaldo es va dedicar a enviar a porteria totes les pilotes que queien als seus peus o al seu cap. Aquella arrencada i l'actitud de l'estrella eren una manera de tenir pressa per intimidar el seu rival, de fer-li veure qui és el que mana, i que què s'havien cregut de voler qüestionar-li l'autoritat. No era el mateix context, però els primers minuts del Barça van recordar l'inici en la final de copa contra l'Athletic. A València, el Barça fins i tot va encaixar un gol. A Roma això hauria tingut un efecte més fort. Però va passar tot el contrari. El que es temia que el Manchester li podia fer al Barça quan el Barça s'aboqués sobre l'àrea de Van der Sar. Només que el Barça no va marcar de contraatac, sinó amb la primera jugada marca de la casa. Iniesta va agafar una pilota al mig del camp i va travessar amb habilitat i qualitat les línies del rival, fins que va veure forat per passar la pilota a Eto'o, que va culminar la jugada com només ell ho sap fer. Amb instint i habilitat. Va fer la jugada que li va sortir, no la que podia pensar. Va controlar i retallar simultàniament el superdefensa Vidic, que va quedar en evidència, i va xutar a la velocitat d'un llamp. Gol. El missatge va ser contundent. Els elaboradors de jugades també saben fer mal sense avisar.

Es va obrir un nou escenari per als dos equips, que havien d'afrontar una situació que els exigia fer molt bé el que saben que els costa més. El Barça havia de preparar-se per afrontar un Manchester que hauria d'atacar, i el Manchester havia de fer allò que li sembla tan sobrer, que és construir jugades de principi a final. El Barça, més tranquil, va saber activar el seu millor mecanisme d'autodefensa: Iniesta, Xavi i Messi es van posar en contacte. La pitjor notícia per a qualsevol rival. No van ser, com altres vegades, una fàbrica de gols, sinó el mecanisme que va desactivar minut a minut totes les aspiracions del United. Era una final i s'havia de ser més intel·ligent que temerari. A la segona part Ferguson va incorporar els millors futbolistes atacants que li quedaven, Tévez i Berbatov, jugadors que en un altre concepte futbolístic, més generós, serien titulars. Però ja se sap, el United no juga, guanya. Fins ahir. Però va ser el Barça el que a la segona part va tenir quatre ocasions seguides per fer el segon. No ho va fer, i els anglesos van tenir cinc minuts d'empenta per intentar canviar el signe del partit. Empenta sense futbol. Intents sense intenció. El Barça es va anar carregant d'autoritat i va arribar un moment que va dir prou. Els conceptes autoritat i superioritat van ser purament blaugranes, els diables vermells van quedar desautoritzats i van acabar exhibint una imatge d'inferioritat i impotència. El Barça també sap exercir la tirania, però ho sap fer seduint.

Va ser una gran feina d'equip. Del primer jugador a l'últim van estar a un nivell altíssim. Valdés en l'ocasió que se'l va requerir. Puyol, tot cor i generositat. Piqué i Touré, concentrats, intel·ligents, inexpugnables. Sylvinho, veterà, professional i responsable. Busquets, paranormal: fa un any feia la promoció per pujar de tercera i ahir va ser un far per a l'equip. Xavi, de menys a més, es va acabar apropiant del partit. Iniesta és el líder d'aquest equip, i en va exercir des del principi fins que va tenir forces. Eto'o va marcar el dia que calia. Henry va fer realitat el seu somni. I Messi va dir prou. Va fer el segon gol per tancar el partit després d'haver robat tot el protagonisme a Cristiano Ronaldo, un antipàtic que pensa més en ell que en el futbol. El Barça va vèncer i va convèncer, els pocs descreguts que quedaven, és clar.