El Barça visita avui Lleó, la ciutat on va néixer el seu màxim golejador en la lliga, César

Les fites d'«El Pelucas».

Heroi d'una època en blanc-i-negre, en què les fites es convertien en llegenda gràcies al boca-orella, El pelucas va ser un dels grans protagonistes d'una època força complicada gràcies als seus gols. Encara avui dia ningú n'ha fet tants vestit de blaugrana en la lliga o en qualsevol partit oficial. De fet, només dos homes han fet més gols que César amb el Barça: Paulino Alcántara i Josep Samitier, dos noms de la prehistòria del club gairebé santificats pel barcelonisme que foradaven xarxes abans del naixement del campionat de lliga. Ara, si aquell davanter nascut a les Filipines que era Paulino Alcántara feia gols en la prehistòria blaugrana, César els feia en el renaixement barcelonista: en l'època del Barça de les cinc copes, a l'estadi de les Corts. Membre de la davantera que Joan Manuel Serrat va convertir en immortal («Basora, César, Moreno, Kubala i Manchón», cantava a Temps era temps), César va jugar quinze anys en un club en què massa cops no és recordat, víctima de la incapacitat de molts de posar al lloc on es mereixen els herois dels quals gairebé no existeixen imatges de televisió. D'ell, però, queden les estadístiques, les fotografies i els records dels afortunats que el van veure jugar o, fins i tot, van ser companys de vestidor. «Era un rematador increïble. Sabies que si feies una centrada, de ben segur la remataria. Com ell, potser només he conegut Kocsis que rematés tan bé, amb tant instint», recorda l'Estanislau Basora, company seu durant molts anys. César anava bé de cap i tenia aquell instint dels golejadors, que sempre solen ser on cau la pilota, dins de l'àrea. La seva especialitat, de fet, era la rematada amb la punta del peu enmig d'un munt de cames. Però també tenia tècnica, com saben bé els gats vells del barcelonisme, que recorden el gol que va fer a l'Oviedo creuant mig camp amb l'esfèrica enganxada als peus, a l'estil de Messi contra el Getafe. «Un dels millors davanters de la història, una persona excel·lent, humil i senzilla», afegeix l'Antoni Ramallets, qui només va patir les arts del lleonès en els entrenaments. «Rematava amb les dues cames, passava bé i apareixia quan tocava», recorda l'exporter sobre aquest home que va marcar en dues finals de copa seguides, les del 1951 i el 1952. Aquest instint golejador ja el va demostrar César de ben jove, quan va començar a jugar a futbol a Lleó amb els seus dos germans, Severino –que jugaria al Cultural durant molts anys– i Ricardo –un defensa conegut esportivament com a Calo que també jugaria, del 1944 al 1950, al Barça–.

El primer equip de César Rodríguez va ser un club amateur ja desaparegut, el Frente de Juventudes de León, on havia arribat directament del pati del col·legi aquest noi de disset anys que seria descobert pel Barça. «Vaig arribar en tren. Duia espardenyes i una maleta de cartró», recordava en una entrevista César fa anys. Tot i jugar alguns amistosos, durant els tres primers anys va ser cedit, primer al Sabadell i després al Granada, ja que havia de fer el servei militar a terres andaluses. Amb el Granada, per cert, arribaria a fer sis gols en un partit (7-3 contra el Castelló) i es convertiria en l'autor del primer gol d'aquest club a primera, honor que, anys més tard, repetiria amb el Cultural Leonesa el 1955, amb 35 anys. Encara avui, és l'únic futbolista que ha fet el primer gol a primera de dues entitats diferents.

César només va jugar un any amb el Cultural, la temporada 1955/56. Aquesta, de fet, és l'única que aquest club ha jugat fins ara en l'elit. César, ja veterà i cada cop amb menys minuts al Barça, va ser el fitxatge estel·lar dels lleonesos per estrenar-se a primera. El somni, però, només va durar un any i César només va poder fer tres gols en quinze partits, i va marxar a clubs com ara el Perpinyà i l'Elx, on es retiraria com a jugador i iniciaria una llarga carrera com a tècnic que el va dur per un munt d'equips, inclòs el Barça –es va fer càrrec de la banqueta blaugrana del 1963 al 1965–. L'experiència, però, no acabaria bé i, fins i tot, la directiva va multar els jugadors i el tècnic amb 25.000 pessetes pels mals resultats, fet que provocaria la dimissió de lleonès. Era el 1965, i César es desvinculava d'un club al qual tornaria el 1980 per ser l'ajudant a la banqueta del seu gran amic Kubala, el company en atac en tants partits que van deixar un gran record a les Corts.