JOC RAS

Res a retreure a les ins­ti­tu­ci­ons en la seva monu­men­tal des­mar­cada en el procés de trans­for­mació del Girona en soci­e­tat anònima espor­tiva, tot i que, pro­ba­ble­ment, tam­poc no calia allò que esta­ven dis­po­sats a «donar una empenta» l'endemà després d'assa­ben­tar-se (mai abans) que el club se n'havia sor­tit tot solet. Si real­ment tenien aquest roc a la faixa, que l'uti­lit­zin per can­viar per pri­mera vegada en 39 anys el dre­natge de l'estadi muni­ci­pal, encara que l'equip hagi de fer un parell o tres par­tits a l'exili per la ino­perància de l'Ajun­ta­ment. Fa uns quants anys, uns dego­ters al pavelló de Palau en un par­tit tele­vi­sat del Valvi van fer pujar els colors a la classe política, que va posar fil a l'agu­lla per cons­truir Fon­ta­jau. Aquest any ja hem vist els juga­dors del Girona enfan­gar-se fins als tur­mells a l'hivern i fent equi­li­bris per man­te­nir la ver­ti­ca­li­tat a ple estiu en el tro­feu Costa Brava sobre un ter­reny de joc indigne i llas­timós, per dir-ho suau. Tot, retransmès també per tele­visió. I tot, pre­sen­ciat igual­ment per una classe política que ja no reac­ci­ona perquè amb el temps ha desen­vo­lu­pat fins a per­fec­ci­o­nar un sisè sen­tit: el de no tenir cap tipus de por del ridícul.