Un somni dedicat

El primer contacte amb Roland Garros és la multitud. Riuades de gent que es creuen i es contraposen en direcció a alguna de les pistes, on moltes, aquestes primeres jornades, allarguen l'espectacle fins al vespre. El sol de mitja tarda, de fet, dibuixa l'estampa que s'imagina des de la llunyania. Una superfície impecable, vermella-vermella i aparentment gastada pels partits i la forta calor que remet inexorablement quan cau el dia, quan un dels escenaris amb més història troba la tranquil·litat que s'ha trobat a faltar sense adonar-se'n. Sobretot el dia que Nadal i Federer han compartit programa i han segellat els seus debuts amb victòries. Encara els queden cinc més per trobar-se en una hipotètica final. Seria la quarta seguida, un duel que avui embolcalla de llegenda el complex de Porte d'Auteuil, aquell que els aficionats han vist tants cops a la televisió i que, alguna vegada, haurien de trepitjar. Com Wimbledon, l'altra gran catedral, la mundial. Roland Garros és la catedral més terrenal, ens és més entranyable pels èxits passats i presents dels tennistes que ens toquen de prop. Per a ells, triomfar a París sempre ha estat un somni. Per als periodistes, principalment els especialitzats en tennis, el somni és ser-hi. En certa manera, també som aficionats (no podríem suportar, si no, les llargues jornades de feina sense vocació), i el primer cop que es viu, a pesar de l'etern retard d'avió i la llarga travessia en transports públics, és una petita pàgina daurada d'una humil història personal. De qui escriu aquestes línies, que ho dedica especialment a una mare que va marxar de sobte i que, des d'allà dalt, segur que se sentirà orgullosa de tenir el fill en una de les meques del tennis. A ella ho dedico, perquè sense ella no seria aquí.