Visca els nuvis!

Després de veure les fotos de Joan Laporta en una sala de fes­tes de Bar­ce­lona cele­brant la victòria con­tra el Madrid, només puc dir que sento ver­go­nya ali­ena. És una d'aque­lles fotos de la part final d'un casa­ment en què el nuvi surt a ballar al cen­tre de la pista amb la cor­bata lli­gada al front. La foto, o les fotos, ho tenen tot, el puro en una mà, l'ampo­lla de xam­pany francès a l'altra, l'ame­ri­cana i la camisa taca­des i molles de xam­pany o de suor i el pre­si­dent del Barça ballant al mig de la pista. Les fotos par­len per si matei­xes i n'hi ha per sucar-hi pa. La veri­tat és que no m'ima­gino ni tan sols Flo­ren­tino Pérez fent una cosa simi­lar. Tant li costa man­te­nir les for­mes? Tant li costa exer­cir de pre­si­dent del Barça amb la dig­ni­tat que li per­toca pel càrrec que ocupa? Tant li costa no per­dre els papers com sovint ens té acos­tu­mats? No es poden cele­brar les victòries impor­tants sense que ens n'haguem d'aver­go­nyir?

Ell, que té un dis­curs clara­ment i nítida­ment inde­pen­den­tista, com jus­ti­fica que cele­bri el tri­omf con­tra el Madrid obrint només ampo­lles de xam­pany francès? És que el cava català no el con­si­dera prou bo per al seu pala­dar? El pre­si­dent Laporta té tot el dret del món a cele­brar les victòries del seu equip, i més si és con­tra el Madrid, però fer-ho de la manera com mos­tren les fotos i amb xam­pany francès és no fer cap favor a la imatge que ha de trans­me­tre al món el pre­si­dent d'un club tan impor­tant com és el Barça.

Tot ple­gat em sem­bla un des­propòsit que només ser­veix per donar mala imatge a un club que gràcies a l'entre­na­dor i als juga­dors està en un dels millors moments de la història pel que fa al nivell de joc, als títols acon­se­guits i al reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal dels seus juga­dors. Ser­veix per donar munició als mit­jans de Madrid, que han sucat pa amb titu­lars com ara el del diari Marca: «El padre de la patria cata­lana bebe... ¡cham­pagne francés!»

No sé si Joan Laporta diria ara allò de: «No em reco­nec en les imat­ges», com va fer a propòsit del lamen­ta­ble epi­sodi de «Al loro, que no esta­mos tan mal, hom­bre.» El seu ego és tan gran que sovint ens demos­tra que si no està situat al cen­tre de la notícia, al cen­tre de l'uni­vers és com si li faltés l'aire per res­pi­rar, però no s'adona que aquest estar al cen­tre de la notícia ho fa pagant un preu molt alt i no ell com a Joan Laporta, sinó Joan Laporta com a pre­si­dent del FC Bar­ce­lona, que és el més greu.

Que arri­bin les elec­ci­ons al més aviat pos­si­ble. No m'ima­gino cap can­di­dat a la pre­sidència del Barça mínima­ment seriós que­dant-se en calçotets en un aero­port ni per­dent l'ore­mus cada dos per tres.