«Cracks» motivats

Veure Messi, Ini­esta i Zla­tan sor­tint des de la ban­queta per jugar uns minuts con­tra el cuer de la lliga com si fos el par­tit de la seva vida va ser un dels millors moments de la set­mana. En un camp de pata­tes, con­tra un rival sense cap tipus de gla­mur i després de dos par­tits tan impor­tants i exi­gents com els de l'Inter i el Madrid, el més nor­mal hau­ria estat que els cracks hagues­sin sor­tit a Chapín un punt des­con­nec­tats. Però no va ser així, al con­trari: des del pri­mer moment es va veure que Messi tenia unes ganes boges de jugar a fut­bol, d'enca­rar els rivals, de superar-los amb dri­blat­ges de fan­ta­sia, de mar­car algun golet per cele­brar la Pilota d'Or; des del pri­mer moment es va detec­tar fam de gol en la mirada de Zla­tan, en mitja hora va fer un parell de pas­sa­des de matrícula d'honor, va mar­car un gol preciós que ser­via per tan­car el par­tit i encara va tenir temps de rega­lar-nos unes quan­tes fili­gra­nes al mig del camp. Des del pri­mer moment, també es va veure en el tarannà d'Ini­esta que no tenia cap intenció de menys­prear els pocs minuts que va tenir con­tra el Xerez. Lliçó de pri­mera mag­ni­tud de tres dels millors juga­dors del món: tant se val si el rival és el Manc­hes­ter o el Xerez, tant se val si ets titu­lar o suplent, tant se val si el ter­reny de joc està bé o mala­ment, tant se val si el par­tit és atrac­tiu o no, s'ha de sor­tir a totes, sem­pre a gua­nyar, sem­pre al cent per cent, sem­pre a mar­car les diferències. Malau­ra­da­ment, tota bona notícia té un cantó nega­tiu. Dime­cres (de moment només dime­cres, no seria just anar més enllà) alguns suplents habi­tu­als no van ser capaços d'apro­fi­tar el par­tit per rei­vin­di­car un rol més pro­ta­go­nista. Molts no van ser capaços de posar argu­ments sobre la taula per demos­trar que es merei­xen més minuts. Em sem­bla que tant els uns com els altres li han posat les coses molt fàcils a Guar­di­ola. Em sem­bla que demà a Ria­zor tor­narà l'equip de gala.