Crèdit i risc

No hi ha un Nadal més dolç en la història del Barça. L'any que se'n va no deixa un sol bidó buit d'auto­es­tima, atorga esclet­xes quasi invi­si­bles per a la crítica i ins­tal·la l'orgull culer en una ple­ni­tud tan insòlita com exci­tant. Per bé que la lle­genda la donen els títols, l'èxit se situa més enllà. S'ha gua­nyat entro­nit­zant un estil no fa gaire dis­cu­tit en con­tra­po­sició al fut­bol físic, s'han tren­cat mot­llos reso­lent finals des de la diversió i no des del pati­ment, com gai­rebé s'obli­gava sem­pre aquest club; hi ha hagut lloc per a l'èpica –els gols sal­va­dors d'Ini­esta i Pedrito–; hem assa­bo­rit l'impacte devas­ta­dor del 2-6 del Ber­nabéu, icona reno­va­dora del 0-5 del 74; Guar­di­ola ha des­tros­sat el mite de la inex­periència demos­trant que els bons sem­pre escur­cen el temps, i s'han com­ple­tat, des del madri­disme, fórmu­les de reco­nei­xe­ment a l'espec­ta­cu­lar hege­mo­nia blau­grana: una, gas­tar-se el tri­ple del que tenien pre­vist per acos­tar-se al nivell; dues, fer que Pelle­grini perdi els papers i sigui l'autor de sentències deli­ci­o­ses: «Si juguéssim com el Barça, el Ber­nabéu ens xiu­la­ria», va arri­bar a dir, en una actu­ació digna d'un geni de l'humor. I tres, l'admi­ració, encara que fos forçada, dels dos galàctics de Flo­ren­tino, Cris­ti­ano i Kaká, reduïts fa dies a Zuric pel talent, a cost zero, de Messi, Ini­esta i Xavi. La per­fecció és tan gran que vénen ganes d'atu­rar el món i estar­ru­far-se davant del mirall. Un error que no cometrà Guar­di­ola, que ha fet ban­dera de no mirar-se el melic. Si apro­fun­dim en la intenció de man­te­nir la màquina a to, em pre­o­cupa la res­posta que el club doni a una pre­gunta: cal fit­xar? A mi em sem­bla que sí. Tan evi­dent com les sis copes és que l'equip ha arri­bat a desem­bre amb el ganxo, i que, al final, dinou fut­bo­lis­tes són insu­fi­ci­ents per repar­tir la des­pesa. Si Guar­di­ola no fitxa, haurà de situar Pedro sobre els vint gols i haurà de cobrir la copa d'Àfrica amb Jonat­han i Thi­ago. El seu crèdit no amaga l'enorme risc.