Roser Massot

La Roser a vega­des em recorda que, l'endemà que el Barça guanyés 0-5 el Madrid al San­ti­ago Ber­nabéu, vaig escriure amb guix l'ali­ne­ació tri­om­fant a la porta de la nos­tra classe a l'escola pública de Cas­tell­fo­llit de la Roca: Mora, Rifé, Tor­res, De la Cruz, Cos­tas, Juan Car­los, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Mar­cial. I també que tenia empa­pe­rada la meva habi­tació amb fotos d'aquell equip i, sobre­tot, de Johan Cruyff, que era el nos­tre juga­dor pre­fe­rit i ho con­ti­nua sent per sem­pre més. Han pas­sat gai­rebé 35 anys des d'aque­lla festa i encara en fa més que som ami­gues. Tant és així, que és la meva amiga bar­ce­lo­nista més antiga i m'ha sem­blat just i neces­sari que ella inau­gurés aquesta sèrie que vol ser una apro­xi­mació a les mane­res de viure el bar­ce­lo­nisme, traçant, de pas­sada, una memòria diversa a par­tir d'experiències d'amics en part com­par­ti­des: un món de com­pli­ci­tats. Li ho explico a la Roser Mas­sot, que ara tre­ba­lla en el web d'anun­cis clas­si­fi­cats de la publi­cació Sego­namà, la tarda del dia de Nadal abans que arri­bin a casa les altres ami­gues del poble amb les quals vam sopar. Em diu que no cal­dria que man­tinguéssim cap con­versa, perquè ho sabem tot l'una d'altra pel que fa a la nos­tra vivència del bar­ce­lo­nisme des que, quan érem peti­tes, vam ali­men­tar-nos recípro­ca­ment d'aquesta afició. Sento que té raó, se'm fa pre­sent que hem vist jun­tes molts par­tits i també que, quan no ho fem, és la pri­mera per­sona en qui penso quan el Barça viu un gran tri­omf o un gran fracàs.

L'endemà, però, ens tro­bem per con­ver­sar sobre el seu bar­ce­lo­nisme. I, és clar, par­lem d'aquest últim any mera­vellós i em comenta que en Pep (Guar­di­ola) sem­pre li ha agra­dat i que s'ale­gra del fet que hagi dut l'equip al més gran èxit i els segui­dors, a la màxima feli­ci­tat. «Estic con­tenta perquè tot s'ha fet jugant bé i sense pre­potència», em diu, i afe­geix que la humi­li­tat li sem­bla un valor anti­ma­dri­dista. «Jo, a més, també recordo molt els fra­cas­sos i sóc de la mena de bar­ce­lo­nis­tes pati­dors. Mai no penso que tin­guem el par­tit gua­nyat, més aviat al con­trari», reco­neix. Però, múrria, apunta: «Ara bé, tenim motius per somiar. I el cas és que, després dels sis títols, hi ha una gran aspi­ració bar­ce­lo­nista: gua­nyar la Cham­pi­ons al Ber­nabéu.» Es reno­vin els èxits o no, ella es posarà la seva bufanda del Barça per veure els par­tits en un dels dos bars del pas­seig de Sant Joan on ha fet un grup d'amics bar­ce­lo­nis­tes: «Als bars ho visc més inten­sa­ment. A més, ja ho saps, això del Barça m'agrada com­par­tir-ho. I, com­par­tint-ho, he fet nous amics a Bar­ce­lona.»