A tres quarts de nou

Mira si hi pas­sen coses, al món. I en el món de l'esport. O'Callag­han ja té pen­jada al Palau Blau­grana la samar­reta amb el dor­sal número 4. És el reco­nei­xe­ment, amb retard, a més de cin­quanta títols d'hand­bol gua­nyats durant vint anys. Un equip de l'ACB només fa 39 punts en un par­tit. Mai vist. El Sant Andreu ja està matemàtica­ment clas­si­fi­cat per inten­tar l'ascens a segona A. El filial blau­grana, també. El fut­bol de base català es reo­ri­enta cap a la for­mació i copia el bàsquet amb nor­mes que volen des­ter­rar en els més petits la pre­potència dels més forts. No n'hi ha prou amb córrer molt. Ajus­ten les mides, redu­ei­xen espais i ava­len més par­ti­ci­pació dels joves espor­tis­tes en el joc. Quinze par­tits després, l'Espa­nyol gua­nya fora i gai­rebé s'asse­gura la per­manència. N'hi ha més. A Tailàndia es reclama la con­vo­catòria d'elec­ci­ons gene­rals. A Hon­gria gua­nya la dreta i a Àustria, el cen­tre­es­querra... El món con­ti­nua girant. I, ves per on, aquest ves­pre hi ha fut­bol al Camp Nou. El Barça és a un par­tit de la final de la lliga de cam­pi­ons del Ber­nabéu. I no ho vol des­a­pro­fi­tar mal­grat la diferència que afa­vo­reix l'Inter de Milà. Tot­hom ho té clar. Es reclama èpica. Hi ha dos gols de diferència. Els juga­dors s'ofe­rei­xen a dei­xar-s'hi la pell. Es recor­den en els mit­jans de comu­ni­cació moments vis­cuts amb inten­si­tat i amb emoció que han permès, jus­ta­ment, superar situ­a­ci­ons com les d'aquesta nit a l'estadi. Hi ha una il·lusió col·lec­tiva que fa pen­sar que és pos­si­ble dei­xar els ita­li­ans fora de la com­pe­tició. I a Mou­rinho, un entre­na­dor que activa tota mena de dèries i fòbies i que es veu capaç d'atu­rar l'entu­si­asme blau­grana com sigui. No s'arronsa mai. Esce­ni­fica com ningú allò que vol i es recrea on sap que fa mal a l'adver­sari. I és un bon entre­na­dor. D'altra banda, és curiós veure i escol­tar les lec­tu­res que es fan d'aquest sen­ti­ment gene­ra­lit­zat que té el segui­dor blau­grana i de la capa­ci­tat i reco­nei­xe­ment que s'atorga a l'equip de Guar­di­ola. Escol­tar segons qui­nes opi­ni­ons fa ver­go­nya. Ver­go­nya ali­ena. Ini­ci­a­ti­ves de tota mena recla­men ves­tir bal­cons i façanes de blau­grana. L'objec­tiu és que l'equip se senti acom­pa­nyat com mai. És dia de festa major. El Camp Nou també lluirà. Com en les grans oca­si­ons. Al marge de tot això, segur que l'equip jugarà fidel al seu estil. Pep Guar­di­ola segur que no hi renun­cia. Els juga­dors tam­poc. Saben on són i con­tra qui juguen. Són a un pas del Ber­nabéu. De la segona final con­se­cu­tiva. A par­tir de tres quarts de nou.