Pep Iglesias

Quan en Pep Igle­sias va enviar-me la foto que es repro­du­eix enmig d'aques­tes línies, va escriure'm: «Es de fa uns anys... es nota?» La veri­tat és que, datada la foto l'any 1992, sí que es nota, sobre­tot pel que fa al noiet que som­riu al seu cos­tat: En aquests divuit anys que han pas­sat ha per­dut més cabell que el meu amic fotògraf. Quan aquest va foto­gra­fiar-se con­tent amb Guar­di­ola, el Barça vivia una tem­po­rada glo­ri­osa en què va gua­nyar per pri­mer cop la copa d'Europa i la lliga a l'última jor­nada men­tre el Madrid per­dia a Tene­rife. En Pep no s'explica com, car­re­gat amb els seus apa­rells fotogràfics i sense haver estat mai espor­tista, va fer dues vol­tes cor­rent al Camp Nou foto­gra­fi­ant els juga­dors bar­ce­lo­nis­tes men­tre cele­bra­ven el tri­omf. Devia córrer pro­pul­sat per aque­lla emoció extra­or­dinària que ens fa viure el Barça quan les victòries arri­ben com a cul­mi­nació de l'excel·lència fut­bolística. Ho he afir­mat en un plu­ral que, amb la pos­si­bi­li­tat de fer-se exten­siu, neix de la con­vicció que en Pep i jo sem­pre serem del Barça, però que hi ha equips que ens el fan esti­mar més: no només aquells que gua­nyen títols, sinó que també ens fan dis­fru­tar amb el seu joc. Per això, pre­fe­rim el Barça entre­nat per Cruyff o Rijka­ard que aquell de Van Gaal que va gua­nyar dues lli­gues. Per això, el Barça de la tem­po­rada pas­sada repre­senta el nos­tre ideal fut­bolístic: No només pels sis títols, sinó perquè mai vam veure jugar tants par­tits amb una per­fecció que ens va fer creure que era nor­mal. Ho comen­tem a la vigília del deci­siu par­tit amb l'Inter men­tre ell hi afe­geix: «Aquest any hem vist bons par­tits, però no tan seguits. No importa, com tam­poc que ara no pas­sem a la final. Aquest equip té una acti­tud que em fa pen­sar que con­ti­nu­a­rem dis­fru­tant.»

Han pas­sat 18 anys des d'aque­lla foto amb Pep Guar­di­ola. Just 18 anys abans, el 1974, en Pep Igle­sias va des­co­brir que li agra­dava el fut­bol men­tre estu­di­ava a la uni­ver­si­tat Labo­ral de Gijón. «Tenia quinze anys i odi­ava el fut­bol perquè només l'havia vist a la tele: Era en blanc i negre i sem­pre jugava el Madrid. Però els de la uni­ver­si­tat Labo­ral podíem entrar per un duro al camp d'El Molinón i em vaig afi­ci­o­nar al fut­bol: Era en colors i una cosa viva», m'explica. I jo li comento que no veia el Barça, sinó l'Spor­ting. «Sí, però, lluny del meu país, el Barça me'l feia sen­tir més a prop. A més, aque­lla va ser la tem­po­rada en què Cruyff va arri­bar i vam gua­nyar la lliga.» Jus­ta­ment van pro­cla­mar-se cam­pi­ons a El Molinón. «No hi era. Estava de vacan­ces.» Però ja s'havia con­ver­tit en un addicte al Barça.