10. Vol rasant

Asse­gura Fer­ran Sori­ano que es pre­senta amb la can­di­da­tura de Marc Ingla per amor al Barça i per res­pon­sa­bi­li­tat. Al parc del Tibi­dabo, al cos­tat de l'etern avió cons­truït el 1928, un sol inde­cent que es deixa caure a plom sem­bla que fa opo­si­ci­ons per entrar a la com­pa­nyia que pre­si­deix Sori­ano.

El màxim res­pon­sa­ble de Spa­nair fa cam­pa­nya, s'invo­lu­cra en el pro­jecte i parla amb con­tundència, amb segu­re­tat, quan es refe­reix a San­dro Rosell: «És dife­rent el que fa del que diu i està al davant en les enques­tes perquè ja fa cinc anys que fa cam­pa­nya. Ens té molts mesos d'avan­tatge, als altres tres. El pro­blema del San­dro és que té com­pli­ci­tats amb tot­hom. Si és pre­si­dent, ja ho veu­rem l'endemà. Jo no me'l crec.»

Fa qua­tre anys en un sopar amb una colla d'amics al qual va ser con­vi­dat el San­dro Rosell vaig comen­tar a l'actual can­di­dat que el seu adéu de la junta i la guerra civil que hi havia entre sec­tors del lapor­tisme eren un autèntic fracàs gene­ra­ci­o­nal. La frase va arri­bar a ore­lles de Fer­ran Sori­ano que em va dir que no era cert. Anys després, un dels líders de la can­di­da­tura de Marc Ingla, pre­fe­reix par­lar d'un «fracàs elec­to­ral d'un grup de gent: els de l'any 2000. Teníem uns 40 anys i hem fet, en aquests set anys, mol­tes coses bones però, en canvi, hem fra­cas­sat tots (abso­lu­ta­ment tots) en la gestió ins­ti­tu­ci­o­nal. L'hem fet fatal. Ara bé, tot i que molts han dibui­xat la situ­ació com catastròfica, com un des­as­tre social... la rea­li­tat no és aquesta.»

Sori­ano està molt satis­fet de la gestió de la seva gent al cap­da­vant de Spa­nair i asse­gura que no va rebre cap pressió, «ni una», per no ser el can­di­dat a la pre­sidència del Barça. «Ningú em diu: no t'hi pre­sen­tis. Sóc jo el que crec que és massa risc per al pro­jecte col·lec­tiu de la com­pa­nyia. Per tant, la decisió la prenc per evi­tar una divisió d'opi­ni­ons interna.» Riu quan li parlo de si la seva can­di­da­tura està vin­cu­lada al PSC: «Deu ser en con­tra­po­sició a la relació que la família Rosell té amb Con­vergència. Nosal­tres no tenim cap fili­ació política. Ni el Marc, ni l'Albert, ni jo.»

Però, en gene­ral, Fer­ran Sori­ano se sent dece­but per la impli­cació cap al bar­ce­lo­nisme: «El Barça és molt impor­tant per a molta gent, però molt pocs s'hi volen invo­lu­crar. Tenen pànic a posar-se a l'apa­ra­dor, i per això tenim pre­si­dents massa mediàtics i aca­bem trac­tant el Barça amb exces­siva lleu­ge­resa, amb poc rigor per la importància que té. El que vull dir és que neces­si­tem més impli­cació de l'ano­me­nada soci­e­tat civil. Que s'ho cre­guin d'una vegada.»

És curiós que Joan Laporta, que ha estat incapaç de tro­bar una línia suc­cessòria única i impla­ca­ble, pre­ferís donar suport a una per­sona a qui va inves­ti­gar (Jaume Fer­rer) que a una altra que era la fide­li­tat suprema i per­so­nal cap al pre­si­dent (Alfons Godall) perquè aquest últim anava en una can­di­da­tura que encapçala­ven Marc Ingla, Fer­ran Sori­ano i Albert Vicens. Pot­ser és que Laporta no vol Rosell, però menys Sori­ano. Torna a riure: «No ho crec. No cri­tico el seu com­por­ta­ment erràtic. El que és clar és que Joan Laporta no és el futur. És el pas­sat. Automàtica­ment passa a la història del club, se'n va al museu de la història del club amb una valo­ració molt més bona que dolenta. Ara bé: només espero i desitjo que el 30 de juny Laporta acabi dig­na­ment el seu man­dat. I, lla­vors: mol­tes gràcies i adéu.»