Tirania ultraortodoxa

Aquest cop, sí. Amb el permís de Guar­di­ola, cele­brem la victòria a El Sar­di­nero. L'equip va sor­tir al camp, cadascú es va col·locar a la seva posició, l'àrbi­tre va xiu­lar el començament i va començar el fes­ti­val del toc de pilota de l'equip blau­grana. Des de l'ortodòxia més orto­doxa, si es per­met l'èmfasi i la repe­tició. A Guar­di­ola no li havia estat bé la manera de gole­jar l'Atlético i, com sem­pre, ho havia rao­nat per­fec­ta­ment. No era cap atac d'entre­na­dor. El resul­tat és impor­tant, però hi ha una cosa fona­men­tal, que és la manera d'acon­se­guir-lo. Si l'equip juga com ho ha de fer, els resul­tats en seran la con­seqüència lògica. I el dia que es perdi, sabrà on ha de tor­nar, diu. També és cert que Guar­di­ola va exa­ge­rar una mica, pre­me­di­ta­da­ment. Enmig de l'auto­sa­tis­facció gene­ral, va creure con­ve­ni­ent subrat­llar les coses que el seu equip havia fet mala­ment con­tra l'Atlético. Però és que també en va fer unes quan­tes molt i molt bé, com ara la capa­ci­tat de desac­ti­var la defensa avançada i les línies jun­tes de l'equip d'Abel Resino. Ho va fer jugant a velo­ci­tat de ver­ti­gen, d'aque­lla manera que, quan s'hi posa, no hi ha cap equip que resis­teixi el ven­da­val. La part de raó que Guar­di­ola va res­sal­tar és que el seu equip va entrar massa sovint en el desor­dre que carac­te­ritza la manera de jugar de l'Atlético, que és un tret iden­ti­tari de l'equip madri­leny. Guar­di­ola és tan exi­gent que fins i tot vol gua­nyar anul·lant l'ADN dels rivals.

El Racing de San­tan­der, a diferència de l'Atlético de Madrid, no té la capa­ci­tat innata de sem­brar el caos. A més, se li va ajun­tar un altre fac­tor deter­mi­nant: el Barça va jugar amb el manual sota el braç. El par­tit va ser un monòleg. Col·lec­tiu, orques­tral, però un monòleg blau­grana. Per si de cas, Guar­di­ola va treure dos dels nous de l'equip titu­lar (Txi­grinski i Maxwell) i només hi va man­te­nir Ibra­hi­mo­vic, que és el nucli cen­tral de l'evo­lució del joc blau­grana, la nova peça que ha de ser­vir per ampliar la gamma de recur­sos dese­qui­li­bra­dors de l'equip. Jo diria que ja està inte­grada, tant pel que fa a l'efec­ti­vi­tat de cara a por­te­ria (surt a gol per par­tit en la lliga, i això que tot just s'està adap­tant) com en l'aspecte de par­ti­ci­par en la com­bi­nació (ja ha fet la seva pri­mera assistència de gol de taló) i en el de la pressió col·lec­tiva. Ara fal­tarà veure fins a quin punt té raó Arrigo Sacchi quan diu que és un juga­dor fort amb els febles i feble amb els forts. S'ha de supo­sar que l'incon­for­misme que l'ha fet venir al Barça és per fer coses que no havia pogut fer a Itàlia, com ara dis­pu­tar par­tits dels més impor­tants i gua­nyar-los. Ja arri­barà el moment.

Guar­di­ola també va fer repe­tir titu­la­ri­tat a Ser­gio Bus­quets. Aquesta decisió també té a veure amb la seva crida de tor­nar a les essències. El mig del plan­ter és un dels guar­di­ans de l'ortodòxia. Fer fàcils les coses, no per­dre la posició, com­bi­nar al pri­mer toc i donar ritme al joc. El manual fet juga­dor. Amb ell al camp sem­pre és més fàcil que els par­tits siguin de lli­bre. A la davan­tera, els tècnics van dir que el trio estel·lar els havia dit que volien jugar i que no neces­si­ta­ven entrar en les rota­ci­ons. Amb aquest pano­rama humà i amb l'exigència estilística del tècnic, el Racing ja estava liqui­dat abans de la mitja hora de par­tit. Tres gols a la mandíbula i una sèrie de ron­dos ina­ca­ba­bles l'havien dei­xat mare­jat. El Barça havia exer­cit un domini tirànic des de la més pura ortodòxia estilística i els gols n'havien estat la con­seqüència ine­vi­ta­ble. Per cert, Ibra va tor­nar a obrir la llauna.

En l'últim quart d'hora de la pri­mera part es va entrar en una para­doxa. L'avan­tatge blau­grana era deci­siu i el rival es va lliu­rar a la pas­si­vi­tat. No és gens fàcil con­ti­nuar jugant en aquesta situ­ació. No té sen­tit man­te­nir la mateixa tensió perquè només ser­veix per fer un des­gast inútil. I ja se sap que aflui­xar una mica el ritme és un risc per a un equip com el Barça. Sei­xanta minuts de noranta són difícils d'omplir en aquesta situ­ació. El Barça no va córrer cap perill a San­tan­der, però va encai­xar un gol. Res impor­tant, evi­dent­ment. Pot­ser fins i tot posi­tiu, perquè huma­nitza aquest equip que a vega­des sem­bla massa per­fecte. Encara que Messi sem­bla enca­par­rat a demos­trar la seva geni­a­li­tat. Si més no, el seu segon gol va ser­vir perquè la segona part valgués la pena. I perquè l'ortodòxia no sem­bli una cosa pejo­ra­tiva.