A València, moros i cristians

Par­tit de poder a poder el del dis­sabte entre el València i el Barça, una mos­tra del que hau­ria de ser sem­pre en el món del fut­bol d'alta com­pe­tició. El que fa més desit­ja­ble i urgent una veri­ta­ble lliga euro­pea. Equips de nom i renom, amb joc i classe, dar­rere una afició de pri­mer ordre en un ter­reny de joc i estadi de pri­mera. Una de les evidències més grans de la crisi econòmica que tanta gent sofreix són les obres atu­ra­des del nou camp del València. I en tota aquesta crisi, el PP al País Valencià, xiu­lant, i el PSOE a Espa­nya, dor­mint. Les fes­tes de moros i cris­ti­ans ager­ma­nen valen­ci­ans i cata­lans; el tronc comú dels dos pobles és supe­rior a les mali­fe­tes de polítics de tot ordre. El públic de Mes­ta­lla és apas­si­o­nat, afi­ci­o­nat de debò i llest. En lloc d'enfu­ris­mar sen­ti­ments amb fil­ma­ci­ons d'espar­tans, saben que poden esco­llir com a exem­ple propi de guer­rers els almogàvers que són una de les més popu­lars de les fes­tes de moros i cris­ti­ans cele­bra­des a les comar­ques de l'inte­rior del País Valencià. El cant del Coro dels Almu­ga­vers, en una estrofa pro­clama: «Aur! Aur! Des­perta ferro! Deus aia! Avant! Depressa com lo llamp cayèm sobre son camp! Almu­ga­vers, avant! Anem allí a fer carn! Les feres tenen fam!» Per damunt de mani­pu­la­ci­ons, la història, la cul­tura, l'eco­no­mia, la geo­gra­fia ens uneix. La rea­li­tat diària euro­pea apropa dia a dia el que Espa­nya vol sepa­rar. La direc­tiva del València va donar una lliçó. El públic, també. Només els tram­po­sos no accep­ten la der­rota, forma part del joc, ara en un Barça gai­rebé imba­ti­ble, en el cim del fut­bol mun­dial, cal feli­ci­tar qui el sap atu­rar i jugar de tu a tu. I avui, con­tra l'equip rus cal con­ti­nuar igual. Dels sis nomi­nats a la Pilota d'Or, tres són del plan­ter. Què es pot dema­nar més? Les ten­si­ons de fora, de fora són. La veri­tat està al ter­reny de joc i en la força del club. La resta, fil­ma­ci­ons espar­ta­nes de ficció.