Futbolistes d'una sola cama

Els diu­men­ges són per a mol­tes per­so­nes dies per dedi­car, almenys durant unes hores, a l'esport. Ja sigui per prac­ti­car-ne o per gau­dir-ne com a espec­ta­dor, en l'espe­ci­a­li­tat que sigui. El ven­tall és amplíssim, perquè hi ha esports per a tots els gus­tos, cate­go­ries, nivells com­pe­ti­tius i dedi­ca­ci­ons, des dels ama­teurs fins als pro­fes­si­o­nals. A la Gar­rotxa s'ha gau­dit aquest cap de set­mana d'una espe­ci­a­li­tat poc cor­rent. L'esport, un clàssic: el fut­bol. Els prac­ti­cants –i aquí ve l'extra­or­di­nari–, espor­tis­tes que tenen alguna de les extre­mi­tats ampu­ta­des. El camp muni­ci­pal d'esports Bosc de Tosca, a les Pre­ses, va ser l'esce­nari del pri­mer cam­pi­o­nat Cata­lu­nya Ampu­tee Foot­ball Expe­ri­ence, en què han com­pe­tit les selec­ci­ons dels estats espa­nyol i francès i Polònia. Els juga­dors de camp han de tenir ampu­tada una cama o, almenys, una part. Juguen amb cros­ses i sense pròtesi –se'ls en per­met una si els fal­ten les dues cames–. Els por­ters poden tenir les dues cames, però ha de fal­tar-los una mà. Després de dos dies de xer­ra­des, entre­na­ments, clínics i rebu­des ofi­ci­als, dis­sabte va arri­bar el moment de la com­pe­tició, amb la cele­bració d'un tri­an­gu­lar. I ahir es va cele­brar la final, que van jugar Polònia, com a local, i la selecció espa­nyola, com a visi­tant. El camp es va omplir de gent. Podria sem­blar que les limi­ta­ci­ons físiques han de reduir l'espe­rit com­pe­ti­tiu. Res més lluny de la veri­tat: els set juga­dors de cada equip van anar a totes. Són ràpids en els esprints i els des­plaçaments de pilota, xuten amb molta força i col·locació, amb una sola cama reta­llen amb gran qua­li­tat. Els por­ters paren i blo­quen d'una manera que en oca­si­ons sem­bla increïble en per­so­nes amb una sola mà. Són fut­bo­lis­tes tècnics, inten­sos i extra­or­dinària­ment com­pe­ti­tius. Fins al punt que, com en el fut­bol que ens és més habi­tual con­tem­plar i sense ser un par­tit con­flic­tiu –no ho va ser–, va haver-hi oca­si­ons amb altes dosis d'agres­si­vi­tat. La pan­carta de la fede­ració cata­lana de fut­bol que es va esten­dre al prin­cipi del par­tit, en què es recla­mava Prou violència al fut­bol, va accen­tuar el con­trast entre els sans valors que se supo­sen als espor­tis­tes i la rea­li­tat de la com­pe­tició. I és clar, sem­pre hi ha juga­dors nobles i d'altres que no ho són gens; i ahir al camp n'hi havia dels uns i dels altres. Els valors, doncs, de l'esforç, la tena­ci­tat, l'espe­rit d'equip hi eren pre­sents. Però també la volun­tat de gua­nyar com sigui, encara que sigui tras­pas­sant els límits del regla­ment. El par­tit –vaja, tota la com­pe­tició del cap de set­mana– va tenir també una altra lec­tura. Una d'enor­me­ment posi­tiva. La d'uns homes que sal­ten sense manies per damunt dels pre­ju­di­cis soci­als, del vici de l'auto­com­passió i llui­ten. Llui­ten amb con­vicció per allò que els agrada i els apas­si­ona. Des­a­com­ple­xa­da­ment. Asso­lint uns resul­tats admi­ra­bles. Con­ver­tint-se en atle­tes que prac­ti­quen una dis­ci­plina espor­tiva mino­ritària i als quals, segur, falta reco­nei­xe­ment social i suport econòmic. I com que més enllà de l'espec­ta­cle –que ho és, i molt intens i emo­ci­o­nant– i la pràctica espor­tiva hi ha la com­pe­tició, cal des­ta­car que la selecció espa­nyola es va impo­sar a la polo­nesa amb un resul­tat d'1-3 (un dels gols del com­bi­nat espa­nyol va ser de penal). Victòria tre­ba­llada i molt meres­cuda, tal com va anar el par­tit. I molt cele­brada pel públic. Davant d'un con­trari ferm en defensa, tot i que més tou al davant. Van ser cin­quanta minuts vibrants, en què el con­junt espa­nyol va mos­trar una millor col·locació, un millor movi­ment de la pilota apro­fi­tant tota l'amplada del camp –de fut­bol set– i sent més efec­tius davant la por­te­ria contrària. Els tro­feus als tres con­junts, als millors juga­dor de camp i por­ter, i al màxim gole­ja­dor van posar el final a la festa que va aju­dar a ame­nit­zar, al prin­cipi del par­tit i a la mitja part, l'esbart dan­saire Mar­bo­leny.