Política

Dimarts pas­sat vaig començar a pren­dre consciència de la rea­li­tat i em vaig pro­po­sar recon­nec­tar-me a l'actu­a­li­tat. O sigui, les vacan­ces esta­ven a punt d'aca­bar-se i havia de començar a fer la tran­sició de la inòpia del dolce far niente a la selva de l'actu­a­li­tat infor­ma­tiva. Al matí em vaig posar al dia amb lec­tu­res que tenia pen­dents i amb la revisió de la premsa del dia, i em vaig fer el propòsit de seguir, a la tarda, el debat d'inves­ti­dura de Mari­ano Rajoy al Congrés dels Dipu­tats. Droga dura.

Asse­gut al sofà envol­tat d'actu­a­li­tat i espe­rant la droga dura de la tarda, em vaig tro­bar amb la trans­missió de la diada cas­te­llera de Sant Fèlix. Ja hi som! Bleda com sóc, a mi els cas­tells m'emo­ci­o­nen, fins al punt de la llàgrima. Em passa amb altres coses, com ara amb les notícies tràgiques del Tele­notícies. O quan el sol­da­det de la cançó dels Manel pensa què dirà quan vagi a veure la seva mare si sobre­viu. O quan la Fran­cesca (Meryl Streep) està a punt d'obrir la porta de la fur­go­neta del seu marit i bai­xar per anar amb en Robert (Clint Eastwood), que final­ment s'acaba allu­nyant len­ta­ment sota la pluja de Des Moi­nes, Iowa. D'una manera simi­lar em com­mo­uen els cas­tells. I aquest Sant Fèlix era per emo­ci­o­nar-se fort. Se'm bar­re­ja­ven tan­tes sen­sa­ci­ons... L'esforç, la coo­pe­ració, la superació, la força col·lec­tiva, la valen­tia de la mai­nada, el risc i la capa­ci­tat de tor­nar-hi quan la torre fa lle­nya... I el sim­bo­lisme de tot ple­gat sobre la manera de ser dels cata­lans.

Pres de l'emoció, se'm van fer les qua­tre i va aparèixer Rajoy a la tri­buna. El xoc emo­ci­o­nal va ser com un tall de digestió. Totes les vir­tuts que qual­se­vol per­sona de bé pot tro­bar en els cas­tells van esde­ve­nir medi­o­cri­tat i mes­qui­nesa. El debat no va ser ni debat. Si no saben ni dia­lo­gar, és impos­si­ble deba­tre i encara més impos­si­ble esta­blir pac­tes. No cal esten­dre's. Amb els cinc minuts d'inter­venció del dipu­tat Gabriel Rufián en la sessió de diven­dres ja que­den evi­den­ci­a­des totes les misèries de la política i la democràcia espa­nyo­les. No cal afe­gir-hi res. Ja queda clar que com a cata­lans, si és que volem con­ti­nuar sent-ho, no tenim res més a fer a Espa­nya.

Amb l'emo­ti­vi­tat refre­dada, vaig dei­xar Espa­nya i vaig pen­sar en Cata­lu­nya. Vaig pen­sar que el sim­bo­lisme dels cas­tells ara com ara només és sim­bo­lisme. I que en la política cata­lana tam­poc no és que puguem donar gai­res exem­ples (haver des­en­ca­llat una legis­la­tura llençant un pre­si­dent a “la pape­rera de la història” no és gaire edi­fi­cant, pre­ci­sa­ment). Hi ha una qüestió de con­fiança pen­dent i massa des­a­cord en les for­mes i els impli­cats en el procés. Hi ha molta política per fer i per fer-la bé. Per emo­ci­ons, ens veu­rem el dia 11. Però la política que ens cal reclama molt cap.