Menjablanc

Després del ver­mut i l'oli­veta, s'acosta el tiberi que ens curu­lla. Quan men­gem bo i salu­da­ble, els humors cor­po­rals s'ama­ren d'aquesta gran tria. Suem tinta de la bona. Si la mon­geta ten­dra i els lle­gums inte­gren el nos­tre pa de cada dia, no només pugem sans: també gua­rim de tots els mals a qui ens tasta. No és el mateix que t'ali­menti un car­bassó ecològic de luxe que una baga­tel·la de xis­torra amb arrels de cam­pa­nar. El sabor que et roman a la boca un cop has empas­sat la glo­pada no té res a veure. És clar. El car­bassó et motiva a engo­lir-ne més i més, amb gola­fre­ria, men­tre la xis­torra, que et mira boca­ter­rosa, no t'ins­pira ni un mos­sec. Gasòfia o ban­quet? Cal ser impe­ca­ble: no ens ho podem empas­sar tot. Lle­par-se els lla­vis després de men­jar bé hau­ria de ser un acte sagrat, un tot creïble sense atu­ra­dor ni marxa enrere. D'acord: no fem supo­si­ci­ons apriorísti­ques. Gau­dim del gerundi, de l'ara mateix que ja no ho és. Cami­nem pel cos del temps amb elegància i la boca ben oberta davant el car­bassó únic que nodreix i emblan­quina de llum. Siguem selec­tius. Siguem fines­tres. Res­pi­rem-nos en la calma guai­tant un pes­se­bre noc­turn reflec­tit a l'aigua. Dig­ni­fi­quem la vida, l'amor, la ria­lla i el més enllà. No escla­fem el traç de l'altre, fem-li senyals de fum amb la mirada i esti­rem el fil que ens hi nua fort. Men­jar és sinònim de fon­dre's, com els romàntics, que volien beure's l'ena­mo­rat per dur-lo sota la pell. La cançó, lla­vors, neix tota sola, pros­pera tota sola, gus­pi­reja com la libèl·lula que venç les com­por­tes del teu búnquer. Entrem a l'alzi­nar.