Soroll visual

Casa meu és una casa d’artistes. Això, d’una banda, vol dir que hi ha dibuixos, fotografies, quadres i objectes diversos penjats per les parets; piles de llibres i CD per tot arreu, focus i llums de colors en racons improbables. Però també significa que és un calaix de sastre sense ordre ni concert que inquietaria una persona maniàtica de l’endreça i que crisparia els nervis a un expert en decoració minimalista o slow home (una collonada de tantes que cal dir en anglès perquè fa més esnob). Un dia se’m va acudir comprar un parell de caixetes de plàstic quadrades per posar damunt dels dos mobles dels dos lavabos: vaig col·locar-hi perfums, desmaquilladors, gomes del cabell, desodorants, estris de maquillatge, cremes de mans, etc. Li vaig enviar fotos a la Mireia, que és la meva guia ordenadora, com si fos una nena petita que necessita l’aprovació dels grans. Ella em va respondre amb una imatge fantàstica: “Ara ja no hi ha soroll visual.” Em va volar el cap. Era una expressió fantàstica que unia dos sentits físics i que prenia una dimensió absoluta. El terme fa referència a tot el que, a simple vista, resulta desagradable o incòmode a la visió general dels espais. És a dir, és una reacció automàtica cap a tot el que està fora de lloc o que dificulta la neteja visual d’una determinada estança. Es veu que el que no suma, resta; sembla una obvietat però a mi m’ha costat quasi mig segle entendre-ho (i no em considero pas beneita). Tenir la casa atapeïda pot arribar a provocar mal de cap, trastorn d’atenció i mal humor. Però com que això ja és habitual, tampoc he notat massa diferència.