Per què sóc optimista?

Aquests dar­rers anys, espe­ci­al­ment a finals d'agost o prin­ci­pis de setem­bre, la gent s'acos­tuma a pre­gun­tar per l'estat d'ànim gene­ral de cara a la Diada. Sem­pre tenim un cert temor a fallar al car­rer, però per for­tuna la Diada no està en mans dels polítics i els seus vai­vens elec­to­rals, està en mans de la gent i la gent mai ens ha dece­but, al con­trari. Que hi ha una gran dosi de can­sa­ment? És cert, jo sóc la pri­mera que a esto­nes perdo la paciència, però d'estar can­sats a ser indi­fe­rents hi ha un bon tros i avui sabem que els car­rers plens són un suport impres­cin­di­ble per a un Par­la­ment amb majo­ria inde­pen­den­tista i per a un pre­si­dent que s'enfron­tarà ben aviat a una qüestió de con­fiança que molt hàbil­ment ell mateix va pro­vo­car per posar fi a una espi­ral de des­propòsits que no ens conduïa enlloc.

Per què doncs sóc opti­mista? Sóc opti­mista perquè mal­grat la fre­nada incom­pren­si­ble i l'intent, vol­gut o no, de posar pals a les rodes al procés, que algun dia hau­ran de saber expli­car, “les deu dipu­ta­des de la CUP dona­ran la con­fiança perquè cul­mini la legis­la­tura amb els objec­tius amb què va ini­ciar-se.” Llàstima pel temps per­dut i el soroll gene­rat; però, com diu la dita, val més tard que mai. Aquest canvi és, sense cap mena de dubte, pro­ducte de la gran crisi interna que la for­mació va viure el dar­rer juny, però hem d'aplau­dir que final­ment hagi gua­nyat el prag­ma­tisme i que l'inde­pen­den­tisme planti cara de manera unida en un moment en què Espa­nya i els par­tits uni­o­nis­tes estan més divi­dits que mai. Que duri.

Sóc opti­mista perquè espero que mili­tants i votants dels comuns es con­ven­cin que un referèndum acor­dat amb l'Estat espa­nyol és impos­si­ble i que l'únic camí per defen­sar un país millor és la inde­pendència, la lli­ber­tat. Però si tenen la fórmula de forçar una nego­ci­ació amb l'Estat i que aquest accepti un referèndum vin­cu­lant, que ens ho expli­quin. Estic total­ment segura que no podran fer-ho, perquè d'inten­tar-ho s'ha inten­tat i la res­posta sem­pre ha estat el cop de porta o l'engany. Ja no ens creu­rem qui digui que paciència, que amb ell o ella tot s'arre­glarà. Ja ho hem fet i el resul­tat és el que estem vivint; és a dir, la reacció a l'engany de l'Esta­tut. Així doncs, que dei­xin de ven­dre fum, perquè quan el fum s'esva­eix només que­den les cen­dres.

També sóc opti­mista perquè estic segura que el caos i la con­fusió de la política espa­nyola no es resoldrà fins que es resol­gui la qüestió cata­lana. Si d'alguna cosa ha ser­vit votar en les gene­rals és perquè Cata­lu­nya ha blo­que­jat el Congrés i la for­mació de govern –sense els dipu­tats inde­pen­den­tis­tes no hi ha majo­ria pos­si­ble–, i ho ha fet perquè a l'altra banda no ha tro­bat ningú per dia­lo­gar, només nega­ti­ves i línies ver­me­lles. D'altra banda, no obli­dem que nosal­tres vam tenir un pre­si­dent que gene­ro­sa­ment va saber fer un pas al cos­tat per asse­gu­rar la gover­na­bi­li­tat i la con­tinuïtat del procés. Ells, els uni­o­nis­tes, estan enro­cats en el poder i, pel que sem­bla, no estan dis­po­sats a can­viar res. De tota manera no siguem inge­nus. Tenen una carta ama­gada que pot donar molts vots a qui la sàpiga jugar. Com deia l'amic Par­tal en un dels seus magnífics edi­to­ri­als a Vilaweb, podrien fer de la inde­pendència un drama naci­o­nal, perquè davant d'una “España rota” ells sí que no dub­ten a unir-se, més enllà de la ide­o­lo­gia. Recor­den allò que va dir José Calvo Sotelo? “Antes una España roja que rota.” Amb la uni­tat com a ban­dera i el nome­na­ment d'una per­so­na­li­tat inde­pen­dent com a can­di­dat a pre­si­dent, ho podrien resol­dre ràpid. Però, i què? En què ens hau­ria d'afec­tar, a nosal­tres, la seva por? Això sí, si s'ha d'anar a votar per Nadal, l'inde­pen­den­tisme hi ha d'anar unit o no pre­sen­tar-se. Altra­ment, els lli­bres d'història del futur no sabran com expli­car-ho.

Sóc opti­mista, però m'enfado. En aquests moments l'acte de Sant Boi pot ser un parany. Pri­o­rit­zar la ide­o­lo­gia, he dit i repe­tit, i em sem­bla que molta gent ho té clar, fa mal al procés. Ara no és el moment de la ide­o­lo­gia, és el moment de la inde­pendència. La ide­o­lo­gia vindrà després i es resoldrà a les urnes. Amb el permís del ja enyo­rat Jordi Car­bo­nell i recor­dant la mítica frase que va pro­nun­ciar jus­ta­ment a Sant Boi l'Onze de Setem­bre del 1976, per­me­tin-me un petit canvi i dir: que la con­fusió d'objec­tius no ens faci traïdors! I ara ja saben el que toca. Posin-se la samar­reta blanca amb el punt groc i amb un som­riure als lla­vis sur­tin al car­rer i vagin a Salt, a Lleida, a Berga, a Tar­ra­gona o a Bar­ce­lona... que ja falta poc i tot és pos­si­ble.