Com confisquen el nostre benestar

Segurament, perquè aquests dies de caos màxim de rodalies, reivindicacions justes dels mestres per cobrar més i demanar respecte per a la seva professió, de presa de consciència quantitativa de la inseguretat produïda en gran part per la reincidència i d’inici de la campanya de l’IRPF, entre altres coses, se m’ha acudit buscar xifres del que representa per a Catalunya, és a dir, per a tots nosaltres, el dèficit fiscal.

S’han fet nombrosos estudis seriosos que ningú ha gosat contradir però que tinc la impressió que no arriben a qui pateix les conseqüències d’aquest drenatge. Donaré algunes xifres extretes d’aquests estudis, entre els quals recomano llegir Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, d’en Josep Reyner, disponible a la xarxa, que comença amb una cita de l’Aldous Huxley que diu: “Gran és la veritat, però més gran encara és el silenci sobre la veritat.”  L’estudi conclou que els efectes del dèficit sobre les persones es resumeixen en una menor cobertura de les necessitats ciutadanes, menys renda disponible per als ciutadans residents al territori, i menys benestar. I sobre el país, Catalunya contribueix a pagar un deute estratosfèric que no ha generat. Les darreres dades són del 2021 i el dèficit fiscal va ser de 21.982 M€, el que representa una pèrdua anual de 2.831 € per ciutadà o d’11.324 € per família de quatre. Si calculem el que hem perdut només en tres anys, són més de 60.000 M€. 

En què els podríem gastar si aquests diners s’haguessin quedat a Catalunya? Segons diversos estudis i projectes (com el Pla de Rodalies 2020-2030),  es calcula que caldrien entre 6.300 i 10.000 milions d’euros per renovar i modernitzar infraestructures i estacions, substituir trens antics, automatitzar i ampliar senyalització i sistemes de control, eliminar punts crítics de col·lapse o ampliar noves línies o serveis. Durant l’any 2024, la xarxa de rodalies de Catalunya va registrar una mitjana de 31 incidències diàries, que sumen un total aproximat de 10.000 incidències al llarg de l’any. Aquestes xifres són significativament superiors a les de la xarxa de rodalies de Madrid, que va registrar unes 1.000 incidències en el mateix període. 

Un altre tema. Catalunya afronta diversos reptes en matèria de seguretat com la delinqüència multireincident. L’any 2024, només a Barcelona, es van detenir 452 lladres que acumulaven un total de 3.600 detencions i 9.114 delictes. Segons informes i demandes sindicals, caldrien entre 1.000 i 1.500 M€ anuals addicionals durant almenys 5 anys per actualitzar i reforçar el sistema de seguretat. I el total acumulat estimat per una reforma profunda serien entre 5.000 i 7.500 M€.

Pel que fa a la salut pública, l’infrafinançament provoca dificultats per ampliar infraestructures, renovar equips mèdics o contractar personal sanitari, llistes d’espera més llargues, saturació als centres d’atenció primària i hospitals, i retards en intervencions quirúrgiques i diagnòstics. Segons informes d’experts i sindicats mèdics, per equiparar Catalunya a països del nord d’Europa com ara Dinamarca, els Països Baixos o Alemanya caldrien 5.000 M€  anuals addicionals durant almenys 5-10 anys. O pel que fa a l’educació, el dèficit fiscal restringeix la capacitat d’invertir en el manteniment i construcció de centres escolars, o la reducció de ràtios alumnes/professor. Diversos estudis i sindicats educatius proposen elevar la inversió fins al 6% del PIB, tal com recomana la Unesco (ara és a prop del 3,5%-4%). Això representa de 4.000 a 5.000 M€ anuals addicionals, durant com a mínim 10 anys.

El dèficit fiscal també afecta negativament les universitats i la recerca a Catalunya, limitant el seu potencial i competitivitat en l’àmbit nacional i internacional i provocant la fuga de talent, en especial jove. Per convergir amb la mitjana de la UE-5, la despesa en R+D de les administracions públiques i universitats a Catalunya hauria de passar del 0,63% al 0,76% del PIB, la qual cosa representaria un increment de 303 milions d’euros anuals. No voldria criticar el Catalonia Talent Bridge per convidar talent americà amenaçat i per al qual s’han destinat 30 M€, però em sembla més urgent que els joves investigadors no siguin precaris i no marxin. Infraestructures, seguretat, salut i educació són només un exemple. Deixo per a vostès les sumes i les restes, i la necessitat de començar a reflexionar si volem continuar colonitzats o volem avançar cap a un país millor. Finalment, som nosaltres els que decidim. No ho oblidem.