Esperit de casteller

Per una coin­cidència de calen­dari la diada de Sant Fèlix de Vila­franca d'aquest any va coin­ci­dir amb el pri­mer dia del fallit debat d'inves­ti­dura del pre­si­dent del govern espa­nyol. Seria difícil tro­bar dos exem­ples més antagònics de com fer front a les difi­cul­tats, als rep­tes i als des­a­fi­a­ments. Els cas­te­llers s'afa­nyen a sumar esforços, es lli­guen els uns amb els altres fins a for­mar una pinya com­pacta, inex­pug­na­ble, sòlida i homogènia. L'objec­tiu de cons­truir el cas­tell és l'únic que els motiva i els empeny a superar les diferències i a com­pen­sar les desi­gual­tats. El resul­tat és una estruc­tura arqui­tectònica for­mi­da­ble, ben tra­vada i amb aspi­ra­ci­ons d'excel·lir. Si tot ple­gat cul­mina amb l'aleta de l'enxa­neta l'èxtasi és total, i si no, tras­pua la satis­facció de la feina ben feta i les ganes de tor­nar-hi. Van tots a una, sense retrets.

El con­trast amb el debat polític fa fere­dat. L'espec­ta­cle dels por­ta­veus llançant-se els plats pel cap al crit de i tu més!, sense fle­xi­bi­li­tat per pac­tar una base comuna men­tre l'eco­no­mia s'escola, és d'una irres­pon­sa­bi­li­tat sag­nant. Perquè entre la renúncia traïdora i l'immo­bi­lisme tos­sut sem­pre hi ha d'haver un terme mitjà, un punt de con­sens sobre el qual es pugui començar a cons­truir. Pro­ba­ble­ment és irreal aspi­rar a fer cas­tells de gamma extra amb aquests terços, cros­ses i acot­xa­dors, però pot­ser sí que n'hi hau­ria prou per fer una bona pinya, una base des d'on abor­dar com a mínim la con­so­li­dació de la recu­pe­ració econòmica i el procés català, els dos temes que més cre­men. Però cal­dria gene­ro­si­tat, renúncia, autocrítica, visió i con­vicció, espe­rit de cas­te­ller. I es veu que, d'això, en van curts.