Tribuna
La immarcescible aroma d'arç
L'aroma d'arç. Dietari dispers (1919-1981), de Marià Manent, ha sigut una de les relectures més plaents del meu estiu. Llibre delicat i de títol ben escaient, perquè un gruix molt notable de les notes que l'integren està referit al món vegetal, que el poeta coneixia molt bé. Més de seixanta anys d'escriptura continguda en un llibre! En aquell temps, van passar, al país i a Europa, coses terribles. No és pas que l'autor se'n desentengui. Però decideix bandejar-les de la seva obra, i refugiar-se (i tancar-hi el missatge del llibre) rere murs gruixuts de cultura i naturalesa: “No es reflecteix gaire la guerra en aquestes notes, però és una presència constant a l'esperit... i a la taula.”
Les notes són succintes, i substancioses. La descripció bellament pictòrica d'un ocell o del seu cant conviu amb una referència pertinent sobre Góngora o Virginia Woolf. Hi ha el Manent que tradueix els poetes anglesos al seu mas de l'Aleixar. Un retrat subtil i mai frontal d'un esperit culte, refinat. D'un poeta, primer de tot, que defensa que “la poesia és [...] una evasió, però una evasió dins la veritable realitat”. Les úniques pàgines en què trobem una continuïtat gairebé diària de publicació són les que glossen el retorn de Carner a Catalunya, la primavera de 1970, magnífiques. Ens presenten el colós líric molt migrat de memòria, però sempre emocionat amb un país que, malgrat tot, no va saber estar a l'altura de la seva obra.
Nota del 22 d'octubre del 1941: “Veiem el blanc i menut cementiri que guarda les seves despulles: plàcid rusc entre xiprers [...]. Davant mateix del fossar, en un pobre bocí de terra, un home, ja una mica vell, marcava recs o potser sembrava.” Manent va fer servir la idea metafòrica del cementiri com un rusc en el poema “Enterrament d'una noia a Sallagosa”, de La ciutat del temps (1961): “Se t'esborren el cant / de la guatlla i la neu, però et duu / l'Eternitat mel secreta. I, abella adormida, / a la cel·la t'ajusta.” Vint anys abans de l'aparició de la metàfora en el poema, l'autor ja la tenia escrita en la nota en prosa! En una altra anotació final, “Proust jove”, Manent es refereix a un exercici escolar del clàssic francès, redactat a disset anys, que té una corprenedora semblança –i la mateixa empremta del geni– que un fragment del llibre sobre Swann. Un amic que havia conservat el manuscrit de l'exercici escolar, de 1888, en llegir el llibre (editat el 1913) va quedar-ne meravellat!
I una darrera consideració, ara més aviat d'ordre moral, sobre aquell home que treballa la terra mentre, a tocar seu, hi ha altres homes, ja morts, que l'adoben. Fins a cert punt, la nota es podria comparar amb el cèlebre poema “Musée des Beaux Arts”, d'Auden, basat en La caiguda d'Ícar de Brueghel el Vell.
