La cua de Rita

El cabàs de Rita Bar­berá –més cabàs que no cas– s'allarga i s'ha con­ver­tit en un sai­net gro­tesc. L'exal­cal­dessa de València i encara sena­dora –sena­dora per desig­nació autonòmica i no pel vot popu­lar– és més que un símbol. Símbol tri­ple. Repre­senta una era de domini abso­lut del Par­tit Popu­lar al País Valencià i els exces­sos, les autènti­ques cala­mi­tats, que es van per­pe­trar en nom d'una hege­mo­nia con­tra una terra que va que­dar devas­tada. Repre­senta, també, el poder abso­lut i la impu­ni­tat d'un par­tit que, quan ha gover­nat amb majo­ria abso­luta, ha arra­sat la dis­crepància i, amb ella, també la democràcia entesa hon­ra­da­ment. Repre­senta, final­ment, el dar­rer ariet, el balu­ard que l'opo­sició al PP vol des­mun­tar del tot com qui fa caure una falla. Bar­berá, que es diu Rita com Felipe, és en el fons enorme bene­fi­ci­ada de tota aquesta seqüència fatal, però també n'és víctima. No con­cen­tra­ria tan­tes pas­si­ons si ella no hagués con­ver­tit la passió pel poder en emblema de tota la seva tra­jectòria. L'exal­cal­dessa de València ha dei­xat el par­tit –“perquè m'ho han dema­nat”– però no ha dei­xat l'escó, encara que també li ho han dema­nat amb més inten­si­tat. S'ha con­ver­tit en una albarda pro­fun­da­ment incòmoda per a Mari­ano Rajoy, però si Rajoy és on és, va ser perquè la mateixa Rita va decan­tar la balança. Roma no paga ser­vi­dors quan fan més nosa que ser­vei. Més enllà de la sentència final del cas Taula, Rita Bar­berá ha estat con­dem­nada per la història i pels seus. Quina cua per amarga, senyora escla­fa­os­sos.