Perillosa Colau

Mal­grat el que es pugui deduir del títol que l'encapçala, el que segueix està dit des del res­pecte a la per­sona, perquè les per­so­nes són sem­pre tole­ra­bles; les idees, en canvi, de vega­des ens obli­guen a ser-ne into­le­rants, altra­ment estaríem accep­tant que la veri­tat no exis­teix. La polèmica produïda entorn de la deplo­ra­ble imatge d'una mare amb cri­a­tu­res, des­no­nada a la força, amaga un seguit de mites sobre les pos­si­bi­li­tats dels poders públics per resol­dre d'altra manera situ­a­ci­ons con aquesta. Recor­dem, però, abans que res, que cap bé de con­sum és de franc, ja el paguem entre tots o cadascú, i que l'habi­tatge n'és un. I, en segon lloc, con­si­de­rem també que aquesta família no és l'única amb pro­ble­mes, tot i que de sobte ho sem­bli sota el focus dels mit­jans de comu­ni­cació. Però par­lem de Colau. La bara­lla twit­tera que va pro­ta­go­nit­zar amb les for­ces de segu­re­tat encar­re­ga­des del des­no­na­ment esmen­tat ens demos­tra que això de Twit­ter ho car­rega el dia­ble. Hagi estat o no la seva intenció, la malèfica xarxa social ha retra­tat l'alcal­dessa com un perillós ele­ment anti­sis­tema, pro­cliu a recla­mar dels Mos­sos d'Esqua­dra que obli­din la seva funció, sense recor­dar que aquesta està sot­mesa a la lega­li­tat, és a dir, que han de com­plir les ordres rebu­des de les auto­ri­tats en la defensa dels drets.

Colau és peri­llosa quan dis­cu­teix amb els Mos­sos d'Esqua­dra i recorda els seus temps d'acti­vista, con­si­de­rant la pos­si­bi­li­tat que aquells no com­plis­sin les ordres del jutge, quan la dona des­no­nada es resis­tia a sor­tir de casa seva. Més encara, Colau és peri­llosa quan indu­eix a fer pen­sar que el jutge, que és qui va donar l'ordre als Mos­sos, tenia alter­na­ti­ves al des­no­na­ment quan se li recla­mava legítima­ment que actués, en un sis­tema on a més d'un poc cons­truït dret a l'habi­tatge n'hi ha un de secu­lar i clara­ment reco­ne­gut, el de pro­pi­e­tat.

Colau és peri­llosa quan fa creure a la gent que el poder legis­la­tiu, en qui rau la decisió sobi­rana sobre la manera d'ento­mar aquest i altres temes, té alguna alter­na­tiva via­ble de caire assis­ten­cial per a qual­se­vol per­sona que es trobi en la situ­ació que pateix la família pro­ta­go­nista de la notícia. Pot solu­ci­o­nar algun cas molt extrem, però sem­pre s'han produït des­no­na­ments i n'hi con­ti­nuarà havent. Colau cons­tru­eix així som­nis impos­si­bles, excepte si el que per­se­gueix és un sis­tema on tota la pro­pi­e­tat sigui pública. I ja sabem com són els països que han vol­gut for­mar-ne part: misèria, cor­rupció del poder polític, cas­tració abso­luta de la ini­ci­a­tiva. El nos­tre no és un sis­tema mera­vellós, però és el que ha fet pos­si­ble que gent com Colau digui la seva, sigui votada, arribi a alcal­dessa de la ciu­tat for­mi­da­ble que és Bar­ce­lona. Alguna cosa bona deu tenir això que diuen “lli­ber­tat”, mal­grat patir-ne, com tot, límits neces­sa­ris. Colau és peri­llosa, en defi­ni­tiva, perquè envia a la ciu­ta­da­nia el mis­satge que qui no atén les seves obli­ga­ci­ons com a con­tri­bu­ent per aquest sol fet té dret que el con­junt de la soci­e­tat resol­gui el seu pro­blema, exi­mint de res­pon­sa­bi­li­tat els com­por­ta­ments indi­vi­du­als incívics, poc vir­tu­o­sos, sim­ple­ment negli­gents; men­tre que, de forma paral·lela, acaba llençant-ne un altre, encara més perillós, que retreu a qui sí que pot fer-ho, un benes­tar mate­rial que pot­ser s'ha gua­nyat amb molt esforç i pri­va­ci­ons.

Però sobre­tot Colau és peri­llosa perquè aquests sofis­mes es basen, com els bons sofis­mes han de fer, en una veri­tat essen­cial, des­til·lada en les seves parau­les poc després de l'inci­dent a Twit­ter: “No podem per­me­tre que es tor­nin a pro­duir des­no­na­ments amb violència”; i és que és cert que la desi­gual­tat rau en part en la cobdícia des­fer­mada de certa gent i en part en la man­dra congènita d'altres; i que és obvi l'infor­tuni de crei­xents sec­tors de la població a Occi­dent, tot i que s'hagi de posar en relació amb el con­text per evi­tar ofen­dre els més pobres entre els pobres, que sí que saben què vol dir pobresa energètica o man­cança d'opor­tu­ni­tats; és cert que la res­pon­sa­bi­li­tat sobre el propi destí ve de vega­des con­di­ci­o­nada per la sort, un fac­tor del qual des­co­nei­xem les regles de dis­tri­bució; i que no exis­teix pos­si­bi­li­tat d'evo­lució humana sense com­bi­nació entre com­petència i ajuda mútua. Però sobre­tot és ètica­ment repro­va­ble igno­rar la desgràcia dels altres, perquè a la fi tots som u, en tant que fills del mateix Déu. En parau­les reli­gi­o­ses d'Ori­ent, cal ser capaços de con­ju­mi­nar savi­esa i com­passió en la seva justa mesura. També l'alcal­dessa Colau.