‘In memoriam’

“No soc catòlica, però...”, “Jo soc ateu, i tanmateix...” Molts dels missatges que a les xarxes socials estan acomiadant el papa Francesc expressen així l’admiració o l’afecte que despertava entre les persones que no tenen fe en el dogma de l’Església segons el qual seu a la càtedra de Sant Pere qui en el nom de Déu lliga a la terra allò que hagi de quedar lligat en el cel. Quin significat podem atribuir a aquesta circumstància, que no és nova, ja que de manera semblant va passar amb Joan XXIII?

Potser no hi ha cap sant que resulti més simpàtic i proper als no creients que sant Francesc. Aquell que deia “germà sol, germana lluna” ratllant l’heterodòxia panteista, precursor sense pretendre-ho de tot el corrent modern que afirma l’existència de drets en els animals, parlava del llop com avui semblen fer-ho els més fervorosos ecologistes, com no els ha de resultar atraient? D’aquest sant, el del culte a la natura com a magnificent obra de Déu i marc per a la seva creació més perfecta, l’ésser humà, el cardenal Bergoglio va prendre la seva advocació papal ara fa 12 anys. Déu l’ha cridat a la seva presència el dilluns de Pasqua, en què es commemora la festa més gran dels cristians, la de la resurrecció del fill de Déu, fet carn per expressar amb la seva passió i mort la infinita misericòrdia divina. De misericòrdia en parlava el papa, però era papa i no un venedor de llibres d’autoajuda, ni tan sols un filòsof a la recerca de la raó de l’existència o de la felicitat.

El papa és moltes coses alhora, més enllà de l’home que abraça malalts, o s’absté de jutjar homosexuals, o renta i besa els peus dels presos. El papa és alhora el sobirà de l’únic estat hierocràtic, o teocràtic, segons com es miri, una mena de monarquia absoluta de caràcter electiu, en tot cas un estat atípic al nostre entorn occidental, que existeix per garantir la independència de l’expressió a la terra del regne de Déu. Per al no creient m’imagino que tot això sona a faula, però el seu màxim representant fins fa res va ser el papa Francesc I, i potser per això s’analitza la seva figura des de la fe i des de fora de la fe.

Que Hugo Chávez hagi enaltit la seva figura com a flagell de poderosos, ens podria induir a considerar el papa Francesc més alineat amb la teologia de l’alliberament que amb els postulats catòlics ortodoxos. Però també se n’ha recordat l’empatia amb el poder a l’Argentina de Videla i la resistència a donar contingut a certs avenços requerits a l’Església des d’algunes comunitats de base. Per aprofundir la confusió, la seva darrera recepció oficial la va concedir a J.D. Vance, el convers, encara que ho va fer en el marc de les seves crítiques a la manca de caritat nord-americana amb la immigració.

Aquesta discussió política i ideològica sobre la figura del papa no cessarà amb la seva mort. Ja va succeir amb altres i per descomptat tenyirà d’especulació i teories més o menys conspiratives el procés d’elecció del successor. L’última creació literària de Javier Cercas no ha contribuït a pacificar aquest assumpte sinó, amb més o menys oportunisme, ben al contrari, criticant com es fa en general el món clerical. També ho va fer Francesc en rebutjar la pompa vaticana com allunyada del missatge evangèlic.

Però l’Església catòlica no és només Càritas, i encara menys una simple ONG. El missatge de l’Evangeli no només és material, sinó també espiritual, i és aquesta doble dimensió, de vegades tensionada per la realitat quotidiana, el que li ha permès arribar fins aquí dos mil anys després de ser instituïda pel fill del fuster. Dogma i misericòrdia, ritus i redempció es necessiten i comprometen mútuament. Després hi ha la fal·lible condició humana, carregada de contradiccions, misteri i esperança: aquest paradoxal papat de Francesc I no hauria estat possible sense la renúncia del pare filòsof, el primer en segles que va enfrontar el gran debat sobre la tensió entre raó i fe. Francesc I i Benet XVI són dues cares de la mateixa moneda que reclama la nostra solidaritat i misericòrdia pel fet incontestable de ser germans, és a dir, fills d’un mateix Déu. Qui no creu en aquesta veritat fonamental, en virtut de quin altre dogma reclama de l’altre que el tracti com si fos ell mateix?

Avui jo hauria volgut recordar un altre ésser humà que se n’ha anat aquests dies, el notari Joan Rúbies, gràcies a la intervenció del qual he format la meva família. Però ell entendrà que hagi canviat el tema de la peça. I segur que ja s’han trobat tots dos.