Pobre senyor bisbe

El bisbe de Mallorca, Xavier Sali­nas, que ho va ser també de Tor­tosa i auxi­liar de Lleida durant un breu interi­natge, ha estat obli­gat a dimi­tir del càrrec arran de la relació que va man­te­nir amb la seva secretària al bis­bat: una dona casada, catòlica, con­ser­va­dora i pro­vi­nent de l'aris­tocràcia anda­lusa. El bisbe ho ha negat però uns detec­tius con­trac­tats pel marit van regis­trar una sèrie de tro­ba­des regu­lars de la pare­lla que final­ment han por­tat el Vaticà a apar­tar Sali­nas de la tasca pas­to­ral a Palma.

La història té tots els ingre­di­ents per aca­bar en la columna d'un arti­cu­lista men­ja­ca­pe­llans i amb ganes de denun­ciar la hipo­cre­sia dels res­pon­sa­bles d'una ins­ti­tució, l'Església, que ha dedi­cat molta ener­gia i esforços a repri­mir i cul­pa­bi­lit­zar els impul­sos humans que tenen a veure amb els temes de llit, pràcti­ques i iden­ti­tat sexu­als dels seus fidels, men­tre que els seus pro­pis minis­tres, humans com són, inten­ten ama­gar els pro­pis o mini­mit­zar-los quan ja no hi ha més remei. Però aquesta història, més que a un judici sever, ens porta a com­moure'ns pels tres impli­cats, atra­pats en el com­plex esde­ve­nir de la vida quan aquesta no res­pon, perquè mai no ho fa, a les nor­mes, mana­ments, cre­en­ces i fins i tot interes­sos mate­ri­als que ens autoim­po­sem els humans. Quan el cor, o el vell huracà, que deia Estellés, apa­reix de sobte en la vida d'una senyora catòlica casada amb un ric ter­ra­ti­nent capaç de posar espies per ges­ti­o­nar la seva vida amo­rosa, i en la vida d'un bisbe en la cima de la seva car­rera ecle­sial, no ha de ser fàcil de ges­ti­o­nar ni ha de ser fàcil renun­ciar per un ena­mo­ra­ment a allò acon­se­guit al llarg d'una vida i a allò en què sem­pre s'ha cre­gut. Com tam­poc ha de ser fàcil renun­ciar a una espurna de feli­ci­tat encara que sigui clan­des­tina.

És pos­si­ble que Moisès es des­cuidés d'alguns mana­ments. A l'Església se n'hi troba a fal­tar algun que digui: “Res­pec­taràs i ges­ti­o­naràs tan bé com puguis la pròpia inco­herència i l'ali­ena, perquè el veri­ta­ble infern és negar-se un mateix i el que se sent”. Amén.