Chicago i Moscou

Amb cot­xes, la Via Laie­tana de Bar­ce­lona sem­bla un car­rer de Chi­cago que esperés veure pas­sar Eisen­hower amb un des­ca­po­ta­ble per tirar-li pape­rets i ser­pen­ti­nes des de les fines­tres i els bal­cons. Sense cot­xes, és una avin­guda del Mos­cou soviètic: si hi cir­cu­les­sin tram­vies, l'Omar Sha­rif hi tin­dria un col·lapse cardíac en veure cami­nar-hi la Julie Chris­tie amb un cis­tell d'anar al mer­cat. Amb motiu del Dia Sense Cot­xes que es va cele­brar ahir dijous, la Via Laie­tana va ser Mos­cou. Avui torna a ser Chi­cago. El mer­cat de la Julie Chris­tie és el de Santa Cate­rina. El dia que la Via Laie­tana va ser Mos­cou sem­blava que estigués des­proveït i només s'hi pogues­sin tro­bar apis i lli­mo­nes. Quan és Chi­cago, s'hi des­pat­xen els entre­cots i llo­bar­ros de l'Al Capone.

Si el Dia Sense Cot­xes pretén ofe­rir-nos aquests con­tras­tos, enda­vant i no ens enfa­da­rem, per un dia. Ara: a mi ningú no em treu la sen­sació que es tracta d'una ope­ració no “a favor” de la paci­fi­cació urbana, de la nete­dat de l'ambi­ent i totes aques­tes coses que es diuen, sinó d'una mesura “en con­tra”. “En con­tra” dels auto­mo­bi­lis­tes més que “a favor” dels via­nants o ciclis­tes. És com el famós pregó de la Mercè d'aquest any o com el també famós poema “blas­fem” que va ser reci­tat al Saló de Cent per Santa Eulàlia. No són pro­gra­mats per satis­fer els uns, els pro­pis, sinó, amb més inten­si­tat, per dis­gus­tar els altres. O la presència de l'estàtua de Franco al Born. Diuen que és amb motiu d'una expo­sició on es veu que Franco que­darà mal­pa­rat. Jo, mal­grat aquesta intenció, no he obser­vat que ningú vic­to­regés amb entu­si­asme i fre­nesí l'expo­sició, ni tan sols els seus orga­nit­za­dors i patro­ci­na­dors. En canvi, s'han sen­tit de molt lluny els esga­rips dels que se'n sen­ten ofe­sos perquè con­si­de­ren el Born el san­tu­ari de tot el con­trari que va repre­sen­tar Franco i tots els fran­cos, de 1714 fins ara. L'expo­sició es fa con­tra ells. I com més mos­trin enuig, amb més insistència i delec­tació. L'actor Toni Albà ha con­tra­pro­gra­mat un pregó “inde­pen­den­tista” al marge de l'ofi­cial de la Mercè. La pro­vo­cació porta con­fron­tació: el pregó alter­na­tiu també va “en con­tra”, de l'altre i dels altres.

Les polítiques del dar­rer reg­nat del PP, que no s'acaba mai, han estat també “en con­tra”. En con­tra dels mes­tres, en con­tra de la nor­ma­lit­zació lingüística, en con­tra dels tre­ba­lla­dors... És el prin­cipi del “se van a ente­rar”, que traduït al bar­ce­loní d'extre­mosa esquerra és “ara sabran el que és bo”. “Se van a ente­rar estos cata­lu­fos y maes­tros”, “ara sabran el que és bo” els senyo­ras­sos que van amb cotxe, els mis­sai­res i els de la bar­re­tina calada. L'Ajun­ta­ment no es va atre­vir a tallar tota la Via Laie­tana: només en sen­tit ascen­dent. En un cantó Chi­cago i a l'altre Mos­cou en sime­tria per­fecta.