Sánchez contra el món

Pedro Sánchez havia afi­nat la jugada. Sabia que les elec­ci­ons a Galícia i al País Basc serien un fune­ral con­tro­lat per al PSOE i sabia també que tenia només uns dies, després de la inves­ti­dura fallida de Mari­ano Rajoy, per des­ta­ro­tar els seus. Els seus, que, majo­ritària­ment, vol­drien enga­biar-li el cap. El PSOE és un par­tit àcid. Cor­ro­siu. Només cal fer una ullada al tur­bu­lent final de tots els secre­ta­ris gene­rals després de l'era de Felipe González. Un règim també ava­lo­tat perquè González va anar a bacs i mos­sos amb el que sem­pre havia estat la seva ombra, Alfonso Guerra. Després del feli­pisme, Joaquín Almu­nia, José Luis Rodríguez Zapa­tero i Alfredo Pérez Rubal­caba van aca­bar a trom­pa­des i sor­tint per la porta dels bom­bers. No els han fet ni esquela recor­datòria. Això li pas­sarà ara a Sánchez. Però l'actual secre­tari gene­ral té més car­tes que els seus ante­ces­sors. D'entrada, al prin­cipi sem­blava fava, poca cosa. Encara ara ho sem­bla, però, pels fets, és molt més espa­vi­lat per dar­rere que per davant. Sánchez no se'n vol anar, encara que gai­rebé tots els barons i ducs ter­ri­to­ri­als el volen sacri­fi­car, i sem­pre ha tin­gut un as d'or a la màniga: l'opinió dels mili­tants. Entre soci­a­lis­tes afa­vo­rir amb l'abs­tenció sacri­fi­cada un nou govern de Mari­ano Rajoy és pecat mor­tal. Sánchez és vist entre allò que en diuen la base com “un valent”. Ningú n'espe­rava tanta resistència. I aguanta com el conill de la pila. La militància li enrama els car­rers. Vendrà cara la pell, el coni­llet...