Guanya Rajoy

El ves­per alte­rat de la comu­ni­cació dóna a la crisi del PSOE la mateixa con­si­de­ració que al cisma d'Occi­dent. Sense arri­bar al grau de cala­mi­tat còsmica, és cert que la tropa soci­a­lista escin­dida ha gene­rat una autèntica crisi d'Estat, perquè el PSOE és això: sis­tema. “Sistèmic”, com en diuen ara els retòrics politòlegs. Només els fal­tava aquesta! L'anguila Iceta va sen­ten­ciar després de les sego­nes i dar­re­res elec­ci­ons espa­nyo­les que la tri­ple nega­tiva era imprac­ti­ca­ble: “No es pot dir no a Rajoy, a cons­ti­tuir-se com a alter­na­tiva de govern i les elec­ci­ons de desem­bre.” Hi havia una quarta via, que és la que ha triat el PSOE: esven­trar-se a ell mateix i que sigui allò que vul­guin els déus. El serial soci­a­lista es farà llarg i sag­nant. Aca­ba­ran als tri­bu­nals dis­pu­tant-se les sigles. Però, per sobre de tanta pólvora, hi ha una cons­ta­tació també inne­ga­ble: qui en traurà més pro­fit serà Mari­ano Rajoy. És dolorós reconèixer que l'únic par­tit sòlid a l'Espa­nya d'ara mateix és el PP. Com una pinya es tan­quen els popu­lars quan es tracta de defen­sar els seus interes­sos i el mando en plaza. Si Rajoy fos una mica més hàbil, s'afa­nya­ria a tru­car a la porta de La Zar­zu­ela i dema­nar al rei que li doni la vènia d'una segona inves­ti­dura. Si els òrgans de des­go­vern soci­a­lis­tes s'han tren­cat per la mei­tat, no és gens aven­tu­rat pen­sar que també ho farà el grup par­la­men­tari, i això podria faci­li­tar l'abs­tenció que demana el can­di­dat popu­lar. Qui gua­nya? El de sem­pre, però amb una mica més de bombo.