Nosaltres, el Poble

El preàmbul de la Cons­ti­tució del EUA comença amb aquesta frase: “We, the Peo­ple”, “Nosal­tres, el Poble”. És una decla­ració breu que impregna tot el text cons­ti­tu­ci­o­nal, i es el pri­mer que em va venir al cap després dels dos dies al Par­la­ment de Cata­lu­nya on el pre­si­dent Puig­de­mont va rede­fi­nir el seu pro­grama de govern i el full de ruta que ha de esta­blir la República Cata­lana. El pro­ta­go­nista del dis­curs pre­si­den­cial i de totes les rèpli­ques i con­trarèpli­ques de l'opo­sició ha estat el referèndum, que és l'ele­ment nou que enri­queix i des­brossa un full de ruta que no aca­bava de que­dar clar per a molts. Tan­ma­teix, hi ha un fac­tor que també va ser esmen­tat per Puig­de­mont, que és encara més trans­cen­dent que el referèndum: la mobi­lit­zació popu­lar. Aquest procés d'inde­pendència ha estat ini­ciat i impul­sat per la gent, en el que és segu­ra­ment el movi­ment popu­lar més intens i sos­tin­gut de la història recent euro­pea. Un movi­ment tan potent que ha estat capaç de fer sal­tar pels aires el sis­tema de par­tits català –i bona part de l'espa­nyol–. Aquest procés, però, només aca­barà amb èxit si la mobi­lit­zació ciu­ta­dana és encara més intensa i tos­suda. No només per fer que el referèndum sigui un èxit, sinó per la neces­si­tat d'ocu­par pla­ces i car­rers per demos­trar que anem de debò, quan la reacció de l'Estat tin­gui la temp­tació d'impe­dir física­ment l'exer­cici de la sobi­ra­nia popu­lar. El tri­omf l'acon­se­gui­rem nosal­tres, el Poble.