Pessetes

“Qui­nes saba­tes tan xules que t'has com­prat.” “I força bé de preu: cent vint euros.” “Cent vint? Això fa unes vint mil pes­se­tes.” Al qui estrena les saba­tes se li eri­cen els cabells. “Vint mil? Si amb les pes­se­tes que teníem abans de l'euro em cos­ta­ven unes tres o qua­tre mil!” El públic diu que ara tot és més car, amb els euros, i les com­pres més ele­men­tals sem­blen demos­trar-ho: uns mit­jons, un ape­ri­tiu, tot costa aviat per damunt de les mil pes­se­tes. Val més que comp­tem en euros.

Estan arri­bant a la majo­ria d'edat els qui van estre­nar dues nai­xen­ces: la seva per­so­nal i la de la moneda euro­pea. Aquests no n'han cone­gut d'altra. El tom­bant de segle va fer córrer molta tinta, s'augu­ra­ven can­vis i més can­vis. Els que hem vist l'alba del segle XXI des de l'edat adulta tenim memòria de les mone­des ante­ri­ors a l'euro. Abans vivíem una vari­e­tat molt gran: anàvem a Grècia i havíem de can­viar pes­se­tes per drac­mes; a Itàlia, lires; a França, francs; a Suïssa, francs suïssos; a Txèquia –ales­ho­res encara Txe­cos­lovàquia–, coro­nes. Tots aquests països tenien sis­te­mes deci­mals, i els múlti­ples i submúlti­ples no pre­sen­ta­ven pro­ble­mes. Ara, quan a mit­jan segle XX, com ens pas­sava als que hi viatjàvem, topàvem amb el Regne Unit, la moneda cor­rent que hi trobàvem era la lliura ester­lina, que avui està deci­ma­lit­zada i es divi­deix en cent penics, però que ales­ho­res es des­com­po­nia en frac­ci­ons com­ple­xes: una lliura valia vint xílings i un xíling, dotze penics (pound, shi­lling, penny). Si com­pra­ves quel­com que valia una lliura, tres xílings i sis penics, i paga­ves amb dues lliu­res et tor­na­ven setze xílings i cinc penics. Aca­ba­ves dei­xant sem­pre un feix de papers i mone­des sobre el tau­lell i ells feien el càlcul amb la cele­ri­tat men­tal que dóna la tra­dició.

La pes­seta va néixer al segle XIX per aco­blar-se a la trans­for­mació que els països euro­peus duien a terme per sim­pli­fi­car llurs mone­des, que també eren de for­mu­lació com­plexa. Aquí teníem lliu­res, sous i diners, i els tes­ta­ments, àpoques de casa­ment i com­pra­ven­des que es con­ser­ven en arxius públics o pri­vats en van plens. Laureà Figue­rola, un calafí, minis­tre d'Hisenda, féu apro­var la nova moneda a mit­jan segle XIX. En va dir pes­seta com a dimi­nu­tiu de peso, segons alguns numismàtics, però avui aquesta teo­ria ja no pre­val: pes­seta no és altre que el dimi­nu­tiu del mot català peça, equi­va­lent a moneda. En les novel·les d'aven­tu­res sem­pre hi ha un cofre ple de peces de plata i d'or. Peseta és la forma adop­tada en cas­tellà, pes­seta en català, encara que cal­dria escriure peceta. Equi­va­lia a qua­tre rals, i cada ral valia vint-i-cinc cèntims.

La pes­seta només la recor­den per­so­nes adul­tes; els joves han nas­cut amb l'euro o quasi. La pes­seta, que ano­menàvem abreu­ja­da­ment pela (“la pela és la pela”, frase que exalçava la cobdícia) té una llarga història, pre­ci­sa­ment per les vicis­si­tuds que la seva pre­sen­tació i com­po­sició ha sofert. Ini­ci­al­ment era una moneda de plata, simi­lar en diàmetre a l'euro. L'acom­pa­nyava sovint la peca de valor cinc pes­se­tes ano­me­nada duro (nom deri­vat de peso duro). El duro sor­tia sovint a les con­ver­ses. “Té molts duros” sem­blava reblar més expres­si­va­ment la riquesa d'una per­sona que no pas dir que tenia mol­tes pes­se­tes. Els page­sos i pro­pi­e­ta­ris rurals s'expres­sa­ven sovint en duros: “N'han pagat dos-cents duros.”

La pri­mera trans­for­mació dolo­rosa de la pes­seta tingué lloc durant la Guerra Civil, el 1937. Els metalls pre­ci­o­sos des­a­pa­rei­xien i els cinc grams de plata que con­te­nia una pes­seta eren de valor supe­rior al facial escrit a la moneda. Per això va posar-se en cir­cu­lació una pes­seta de coure i níquel, que el públic va ano­me­nar de seguida rubia. Més enda­vant vam veure pes­se­tes d'alu­mini i fins de paper. Els qui diuen que les mone­des, tota llei de mone­des, des­a­pa­rei­xe­ran per dei­xar pas única­ment al diner vir­tual –tar­ge­tes i comp­tes oberts– són els nun­cis de la fi de les rodo­ne­tes metàl·liques de tota mena que encara roden.

El pes de les mone­des és un incon­ve­ni­ent. El meu pare, a pri­me­ries del
segle XX, quan era depen­dent de comerç, rebé de l'amo l'encàrrec de reti­rar del banc una deter­mi­nada quan­ti­tat de diner, i el banc li va donar un saquet de mone­des de plata que quasi eslloma el pobre depen­dent. Com que la gent sem­bla ser aflic­tiva i soferta des de fa segles, els ciu­ta­dans i les seves senyo­res por­ta­ven les pes­se­tes, duros de plata i les frac­cionàries de coure dins uns mone­ders de malla d'acer, la qual cosa sobre­car­re­gava i defor­mava pan­ta­lons i bos­ses.

Tot això és història, o anècdota històrica. Ho serà l'euro?